Manel i cossiers: abraçada de l’os o agermanament?
Hi ha hagut brou substanciós aquests dies passats dins el món de la cultura popular. Posem-nos en antecedents. Manel té a punt una nova cançó i en comana el videoclip a la mallorquina Antonina Obrador. Ella tria Felanitx i els seus paratges més frondosos d’escenari. I d’actors? Cerca cossiers. L’estètica naïf de la dansa neolítica i circular tot apel·lant a la fecunditat de la terra amb aires xamànics s’ajusta com l’anell al dit per provocar reaccions aquí i allà, tant entre els qui coneixem la dansa i l’hem viscuda com entre els qui senten una distància de segles i quilòmetres respecte d’uns moviments i uns vestits que no han vist mai.
Però Obrador, per a sorpresa seva, topa amb la negativa de les diverses agrupacions de cossiers de Mallorca a participar en la realització del videoclip. Dins el subconscient de tots, un zel temorós a l’extracció de la dansa fora del seu context: el seu poble, els dies de la seva festa. Col·locar la dansa en un altre indret i en un altre temps és banalitzar-la, desvirtuar-la i deslligar-la de la seva essència: els seus carrers, el seu temps, la seva gent i el seu sentiment i orgull de poble.
Són cossiers? Sí, són cossiers. Una desconstrucció de cossiers, una abstracció de cossiers, una reformulació de cossiers. Però són cossiers. Són identificables amb cap dansa concreta de Mallorca? Si ens atenem a vestits i moviments, no. Si ens atenem a persones, sí, puix sis dels set participants vestits de blanc i de colorins són de Manacor, i més encara, han ballat, o ballen, amb els cossiers de l’antiga ciutat de la perla i el moble. Cert és que intervenen en la dansa manelera a títol personal. La qüestió és més complexa que no sembla. Existeix el concepte excossier? Un cossier, o una dama cossiera, no ho serà sempre de sempres, en haver-ho estat mal que sigui una sola vegada? No serà sempre dama cossiera Maria Coloma Gelabert? No serà sempre cossier Sebastià Garba? No ho serà sempre també Tòfol Nyol? I no ho serà, encara, Celestí Majoral? Em ve a la memòria la presència d’Antoni Pastor, essent batle del PP, a l’acte republicà de Son Coletes. “He vengut a títol personal”, deia per no fer enfadar els seus. Però en boca de tothom, quatre paraules: “Ha vengut el batle”. Ja pot dir missa, el capellà, si el poble parla.
És evident que els balladors que apareixen al videoclip de la discòrdia ho feren apel·lant a la seva llibertat personal i actuant a títol individual, però també ho és que el grup al qual pertanyen o pertanyien havia respost amb una negativa diàfana a la proposta dels realitzadors del videoclip. No és dins el meu ànim jutjar-los per això. Però és obvi que el fet ha ajudat a embullar la troca.
Aquest és, per a un servidor de tots vosaltres, un dels bessons d’aquesta controvèrsia. L’altre, sens dubte, rau en l’ús descontextualitzat de la cultura popular per part d’un grup pop de masses. No han estat els primers a fer-ho, ni seran els darrers. La música pop dels darrers cinquanta anys és la nova música popular, la que s’endinsa dins el nostre imaginari col·lectiu, la que sabem cantar, la que ens clava melodies i noves lletres dins l’espinada de la nostra essència malmesa. La que ens rehabilita com a poble, en definitiva, i ens redimeix de les nostres renúncies tan imperdonables com inevitables. Res, avui, però, no és gratuït. Qui ens canta i ens ajuda a ser qui som no és el poble anònim. Les cançons d’avui, per més agradoses i ingènues que ens semblin, sempre tenen un origen mercantil. I esdevé mercantil també allò que toquen. En boca de molts, aquests dies, hi torna a haver la presència mercantilíssima dels cossiers d’Algaida com a atractiu turístic al restaurant de Cal Dimoni. Poc més o menys, una sentència de mort.
Han fet el mateix, però, Manel i Antonina Obrador? A parer meu, de cap manera. Sense fer valoracions del procés ni del seu resultat final, que això és matèria d’experts, l’acostament a la dansa cossiera i a altres manifestacions procedents de la cultura pagana europea, a mi em pareix respectuós de tot. No hi ha ridiculització. No hi ha banalització. I sí que hi ha, gràcies, agermanament de dues cultures populars, la d’antany que ens arriba com un bordall de figuera que brota primaveral dins un coconet de penya, i la d’avui, que ens esclata a la cara talment un fibló de làser dolç i martellejant. De quin poble són, totes dues? Del mateix que les estima, que les canta i que les balla.
S’ha parlat, i ja acabam, de folklorització. Hi ha un ús desviat i pejoratiu del terme 'folklore'. Al cap i a la fi, però, el 'folklore' és “l’expressió de la cultura d’un poble”. La dansa cossiera de Manel, Obrador i companyia descontextualitza i desconstrueix, però no s’apropia de res ni de ningú, simplement constata una realitat que ja sabíem: els cossiers són del poble. I Manel, ja, també.
Antoni Riera Vives és periodista
