Mallorca té el cap a Madrid

Tothom vota pensant en Madrid. A les eleccions autonòmiques del maig passat, els populars de Marga Prohens, dopats per inèrcies estatals, pujaren com l’espuma mentre la ultradreta de Santiago Abascal aconseguí un dels millors resultats de tot l’Estat. El PSOE i MÉS aguantaren l'envestida, i s'estancaren a la baixa. Els grans damnificats foren Podem, El Pi i Ciutadans, que es van fotre una patacada majúscula, amb què quedaren fora del Parlament. Ja queden lluny els anys en què els de Pablo Iglesias somiaven fer el sorpasso als socialistes, Albert Rivera parlava de tu a tu amb el PP i Jaume Font i Josep Melià engrescaven els centristes de l’illa amb el seu projecte. Els temps polítics avui són molt curts. No creieu?

Amb aquests resultats ens sumàrem a l’onada dretana que va tacar de blau el país. I és que avui el PP governa conjuntament amb Vox a 13 de les 17 comunitats autònomes d’Espanya. Davant aquest desastre, no és d’estranyar que l’escapista Pedro Sánchez fes un gir de guió inesperat: va convocar eleccions generals per a dia 23 de juliol. Era una estratègia desesperada davant unes enquestes que donaven per fet que Feijóo seria el pròxim president del govern. Recuperava així la iniciativa i posava el focus damunt qualsevol aliança local conservadora. El debat mediàtic se centrà llavors en l’extrema dreta extravagant. Tots ens assabentàrem del passat xenòfob i negacionista de Le Senne, de la censura a les revistes en català a Borriana o de la persecució de l’asturià a Gijón. El missatge a l’electorat progressista era ben clar: aixequeu-vos de la platja i aneu a votar. 

I en aquest context arribàrem a les eleccions. Feijóo va guanyar, però no arriba a sumar amb Vox. El PSOE va obtenir 122 actes i Sumar, hereu de Podem, va aconseguir el 12.5% dels vots. Aquests resultats evidenciaren que guanyar i perdre, en política, és relatiu. Així, la coalició de govern ha perdut sis escons, però manté les opcions de preservar el poder. En canvi, Feijóo ha pujat 48 diputats, però la Moncloa li queda ben lluny. És més, l’independentisme català ha perdut quasi un milió de vots, però els 7 escons de Junts seran clau per a la governabilitat d’Espanya. I en aquest sentit, un altre exemple: Sumar ha retrocedit en suports, però Vicenç Vidal, de MÉS i cap de llista d’aquesta formació a Balears, ha entrat dins el Congrés dels Diputats. El primer diputat sobiranista dins la història de la nostra autonomia. Brutal.

Els resultats de tot plegat són un tant desconcertants. Jo em demano: per què hi ha aquest esgotament del 'sanxisme'? L’economia espanyola està que ho clava. Va créixer un 0,6% el primer trimestre del 2023, i recuperà els nivells prepandèmics. Darrere d'aquest repunt hi ha la bona marxa, sobretot de les exportacions, que han estirat l'activitat malgrat la desacceleració global. Per primera vegada en els darrers tres anys els treballadors recuperen poder adquisitiu i la taxa d’atur està en mínims històrics.

Ara bé, no hem de perdre de vista que la pandèmia i la Guerra d’Ucraïna han generat entre la majoria de la població un desassossec que els empeny a la recerca d’estabilitat: no van d’estridències –ni de Podem, ni de Vox. A més, la inflació ofega les famílies i l’euríbor dispara la quota mensual de les hipoteques variables. Cada dia som més pobres.

Però les dades econòmiques no expliquen per si soles la situació. També hem de tenir en compte que en els darrers anys el govern de Sánchez va aprovar unes 50 lleis, algunes d’elles ben polèmiques. Normes com la Llei trans o la reforma del delicte de sedició varen despertar la ira de tiktokers, tertulians i columnistes. Ells van aconseguir que tothom parlés d’okupes i feminazis. S’establia un relat, comprat per amics i enemics del govern, en què Sánchez –que no el PSOE– governava amb els comunistes i els enemics d’Espanya. Era igual què fes n’Armengol o el seu govern, a ningú li importava. S’evidencia així el que tothom sap però ningú diu: l’oferta mediàtica està controlada per ben pocs, tots casposos, i amb el cap a Madrid. La gestió per si mateixa, doncs, no és suficient si no va embolicada en un discurs que els mitjans comprin i que la posin en valor i sintonitzin amb la majoria dels votants. 

I és que està ben demostrat que a casa nostra hi ha desenes de fundacions, think tanks, escoles i publicacions amb l'objectiu de construir hegemonia des de l’extrema dreta. Aquesta és una gran família global amb llaços transatlàntics que en les darreres dues dècades han anat teixint una espessa xarxa que promou una agenda compartida, a més de moure sumes ingents de diners. A tall d’exemple, un botó: fa uns mesos Orbán, Le Pen, Abascal i Salvini van signar un manifest en defensa d'una Europa cristiana. Prenguem-ne nota, perquè sigui qui sigui el president d’Espanya, aquests grups seguiran minant la nostra democràcia.