Madrid no mata però balda
Fa anys que ens preguntam fins a quin punt la socialdemocràcia espanyola controla els seus desplaçaments de càrrega en aquesta navegació una mica erràtica per la política espanyola i per la d’algunes comunitats amb personalitat pròpia. A l’hora de traçar el perfil del seu votant addicte –diguem-ne així del que no vota amb el nas tapat–, fa la impressió que els més pobres no se senten vinculats al PSOE o a les diverses marques regionals, tan innecessàries i equívoques. Sí, se’n senten abandonats, i mentre no quallin i arrelin els partits de la nova esquerra, se sentiran orfes, només ocasionalment atesos pel flux irregular d’un curs que ajunta aigües de solidaritat i de caritat. D’aquest horitzó, ha pràcticament desaparegut la socialdemocràcia, que va invertir tants mitjans per esborrar el comunisme del mapa de l’Europa occidental. Qui pot canalitzar i transformar en energia tota la ira comprimida en les classes més debilitades –un altre eufemisme per al·ludir a pobres i miserables?
El territori on es lliura aquesta sorda batalla no és el del PSOE. Ara s’ha vist a Madrid que hi ha aportacions significatives de les classes treballadores a les cistelles del PP i de Vox, en un procés que ha assolit un èxit impensable a la zona de Marsella, on els més desemparats han saltat de l’esquerra al feixisme groller del lepenisme. I no sembla que la socialdemocràcia faci músculs per evitar aquestes transfusions ni que la militància del partit sigui conscient i/o estigui disposada a esborrar la vergonya del mileurisme com a somni impossible. No voldria semblar melodramàtic, però aquesta situació no és excepcional, ha envaït la normalitat. Els pobres no són tan sols els abandonats: avui dia pots treballar, guanyar un sou i continuar essent pobre.
El PSOE es pot mantenir amb lleugeres variacions, però també s’ha de tenir en compte la possibilitat d’alguna esllavissada de consideració. D’aquest estat de coses només se’n podria alliberar programant-se –teoria i praxi, diríem– de forma que les classes treballadores se sentin concernides pel seu discurs i el sàpiguen distingir clarament de qualsevol altre. Però se li afegeix –veieu Madrid– un obstacle: el creixement de les esquerres, que ja comencen a ser vistes com el camí de cap a la justícia social i les llibertats civils.
