Luxe i glamur

Liceu.- Estam a les acaballes de la temporada i tant al Liceu com al Principal de Palma els queda tan sols tancar amb ‘Nabucco’. El coliseu barceloní té en cartell ‘I Capuleti e i Montecchi’, de Vincenzo Bellini, que no és una de les seves obres més reconegudes ni tampoc representades, però en aquesta ocasió tenia valor afegit. En un principi havien de cantar els rols de Romeu i Julieta Patrizia Ciofi i Elina Garanca, aquesta substituïda finalment per Joyce DiDonato, que tampoc no està malament per a l’oïda. En qualsevol cas es tractava d’una estrena igualment glamurosa, també per moltes altres altres raons, com és ara la producció de la Bayerische Staatsoper i San Francisco Opera, que comptava amb la signatura de Christian Lacroix en el disseny de vestuari i Vincent Boussard en la direcció artística, que per cert, va rebre alguns xiulets immerescuts en el moment de les salutacions. No és fàcil eliminar la caspa. El concepte artístic és molt minimalista i el vestuari colorista. Pura estètica, sense entrar en cap interpretació psicològica del drama de tots conegut, però que casa a la perfecció amb el concepte musical del compositor sicilià, la bellesa per sobre de tot sense estalviar l’efecte dramàtic imprescindible perquè res no sigui gratuït i la pulcritud com a premissa. El que és cert i segur és que la posada en escena no interferia per res en la representació, ni per descomptat restava protagonisme a les veus, cosa que ja és important i gens senzill d’aconseguir. Diria fins i tot que Boussard es va convertir en un complement perfecte perquè la música de Bellini lluís en tot el seu esplendor i perquè la veu de les dues protagonistes fos l’autèntica raó de ser de la funció.

Podria fer una llista inacabable de les intervencions destacades d’ambdues, començant per un ‘Oh! Quante volte’ de Patrizia Ciofi, expressiva, amb un legato perfecte, que ja deixà clar tot el que podríem gaudir, seguit del duet entre DiDonato i Ciofi, ‘Si fuggire: a noi non resta’, d’un romanticisme majestuós que descrivia la història d’amor per excel·lència. Una història basada en el relat original de Matteo Bandello, inspirador directe de William Shakespeare i de Felice Romani, el llibretista habitual de Bellini, ‘transcrivint’ la tragèdia romàntica, amb la qual cosa el segon, passats els anys, ho té malament si comparam argumentalment una i altra, per raons òbvies. Però el bessò és poc més o menys el mateix, amb el resultat final de tots conegut. És difícil esbrinar les raons per les quals ‘I Capuleti e i Montecchi’ no es representa més habitualment, perquè té tots els condicionants per agradar al públic i les cantants, –està escrita per a soprano i mezzosoprano–, poden mostrar totes les seves qualitats i habilitats. Una exhibició de ‘belcantisme’ absoluta. Ciofi exhibí tots els colors de la seva veu, versàtil com gairebé sempre, jugant amb el timbre amb la facilitat amb què semblen fer-ho els millors. La rèplica de Joyce DiDonato va estar a la mateixa altura, amb un vibrant ‘Ecco la tomba’, acompanyada pel cor que mai no decep a les ordres de Conxita Garcia. Antonio Siragusa fent de Tebaldo va cobrir l’expedient, però a massa distància de les dues protagonistes, mentre que el menorquí Simón Orfila en el paper de Lorenzo continua demostrant que és un secundari de luxe, amb la seva tessitura clara i contundent i unes qualitats dramàtiques indiscutibles i amb la sensació que el bot al protagonisme està cada cop mes a prop. Ricardo Frizza, que debutava al Liceu, va fer un Bellini farcit de matisos i l’orquestra va respondre com en els seus millors dies.

PS: El proper 1 de juny se’n podrà veure la retransmissió en directe i amb els mateixos protagonistes a les sales de Ocimax, a Palma i a Maó.