Quan ‘lliure’ vol dir ‘uniforme’

En menys d’una setmana hem vist l’extrema dreta espanyola passar a la història pels seus excessos, tant al Congrés dels Diputats com al Parlament balear. Dic passar a la història perquè fer història en el sentit èpic que tant els agrada és, en aquests moments, molt enfora de les seves mans, atès que amb el seu extremisme han aconseguit no sols aïllar-se ells, sinó també el PP. Primer va ser dimarts passat, fugint de la sessió en què es va aprovar a la cambra baixa l’ús de les llengües cooficials autonòmiques, les llengües originals dels diferents territoris de l’Estat. I a final de setmana, amb la presentació d’una llei al Parlament autonòmic que ha deixat descol·locats fins i tot els populars de Marga Prohens: una llei per imposar el castellà a tots els nivells, sota amenaça de sanció a qui no ho faci.

La hipèrbole dels de Vox i la caverna mediàtica durant els darrers dies ha estat tan esperpèntica com absurda: des de l’assetjament i qüestionament de Francina Armengol a parlar ridículament dels “pinganillos del odio” que els diputats d’Abascal amollaven indignats dins una capsa mentre s’aixecaven i sortien de l’hemicicle, en protesta pel que consideren la conversió del Congrés en una “torre de Babel”… Com si la pluralitat lingüística fos gairebé un càstig diví, gràcies a la metàfora bíblica de la creació. Benvinguts a Espanya, a una Espanya que el patriotisme de l’extrema dreta (i fins i tot alguns elements de l’esquerra) és incapaç ni tan sols d’entendre, perquè el seu és un projecte uniforme i uniformitzador, i on l’única llengua perseguida és el castellà.

De fet, el punt de partida no és altre que la gran consigna franquista de l’“Una, grande y libre”, referida al cap i a la fi no a una realitat espanyola que no ha existit mai, sinó al somni feixista d’una Espanya uniforme i uniformitzada, amb tot el que això implica, tant en matèria institucional com en matèria lingüística. De fet, el franquisme va crear una administració centralitzada, i les llengües dels diferents territoris d’aquell estat dictatorial, però no va poder extingir l’ús social del català, gallec, euskera…, que fins i tot varen reviscolar de la mà de l’antifranquisme i del procés democratitzador, perquè en bona mesura la democràcia per construir també havia de significar això: el reconeixement de la diversitat cultural i lingüística, encara que aquesta qüestió no s’hagi incorporat convenientment als mites oficials de l’Espanya constitucional. 

En tot cas, i perquè no se’ls vegi tant la poteta, de tant en tant l’extrema dreta, que en el fons és també neoliberal i fins i tot anarcocapitalista, com el nostre President del Parlament, procura fer servir no sols l’argument patrioter, sinó el de l’utilitarisme. És a dir: és més “útil” parlar castellà perquè el parla més gent. “500 milions”, solen dir, obviant que ha estat per la gràcia del colonialisme. Llavors, d’acord amb aquesta lògica, millor fer servir el castellà perquè el parla i l’entén més gent, encara que aquesta gent parli o entengui també el català (si més no, un de cada tres espanyols viu a territoris de parla catalana). I així, fins al punt que el català, per pur desús, s’extingeixi. Perquè en termes economicistes, no haurà trobat el seu forat al mercat, no haurà estat competitiu, o no haurà satisfet les preferències dels consumidors… Però és que la utilitat d’un idioma no es pot mesurar pel nombre dels seus parlants, sinó en la mesura que el seu ús, com bé recordava en aquella entranyable carta Carme Junyent, ens permet ser, viure i fins i tot morir dignament. Per això, quan l’extrema dreta parla de llibertat lingüística, no fan altra cosa que jugar a confondre llibertat amb uniformitat, perquè no hi ha un ús ‘lliure’ de les llengües quan la teva està en clar retrocés. I de passada, ja ho té tot aclarit per a l’imaginari del seu discurs: tant l’enemic intern (el català I les altres llengües) com l’extern (la immigració). 

No deixa de tenir gràcia que tota aquesta polèmica s’hagi produït a pocs dies del Dia Europeu de les Llengües, que se celebrarà el proper 26 de setembre. Un dia per celebrar la diversitat de les llengües de la UE, més de dues-centes, encara que només vint-i-tres són considerades oficials a escala europea. Això depèn senzillament que els respectius estats ho proposin al Consell europeu, que ho ha d’aprovar per unanimitat. Espanya, que ja fa estona que fa part del projecte europeu, no ho havia fet  fins ara i totes i tots sabem per què, encara que el català és la novena llengua més parlada al continent, per davant de moltes altres llengües que sí que ho són, oficials. Així que allà on sigui, a Espanya o a Europa, benvinguda sigui la diversitat lingüística. Perquè senzillament ens fa ser qui som, i és una oportunitat per aprendre a respectar-nos.