La llista
Enguany s’ha decidit que, en acabar la jornada de Sant Jordi, no es publicaran les llistes de llibres més venuts. La resolució s’ha pres, en part, perquè l’any passat se’n va publicar una, basada en estimacions momentànies d’aquella nit, que va haver de refer-se l’endemà, capgirant escabrosament 'les jerarquies'.
A més, se’ns vol fer veure –donant a una decisió basada en la impossibilitat tècnica d’accedir a una dada real una aura de moralitat i de sentit cívic– que en la cultura no hi ha guanyadors i perdedors, que basar la cultura en ‘la competició’ no és sa, que és una festa de la cultura, no del comerç, que tot plegat és un esdeveniment social meravellós, llibres i roses, amor i esperit col·lectiu, etc. No cal dir que les dades finalment sortiran a la llum, però que les volen desvincular de l’actualitat immediata de la festa. Al mateix temps, les televisions no deixen de mostrar les cues que tenen certs autors de best-sellers, que s’han desplaçat, sovint de ben lluny, per ser a Barcelona.
Hem de tornar a recordar diverses dades, perquè les dades són reals i a ningú li hauria de fer por la realitat: que els llibres ‘més venuts’, tots plegats, no sumen ni el 6% dels títols que aquell dia s’arriben a vendre. I que si mirem quant es gasten per exemple els catalans en llibres en català per Sant Jordi (11 milions d’euros), surt que és la meitat del que es gasten en petards per Sant Joan (20 milions d’euros). A qui li fa por, la realitat? Per què amagar xifres i dades, doncs? Dissabte, la llista dels més venuts ha continuat sortint als suplements de cultura, oi? Quina mena d’hipocresia és, aquesta? Per què volem fer veure que les coses no són com són, per pur romanticisme de la rosa i la besada i l’amor? A més, des de quan sortir a una llista de més venuts o no indica alguna cosa més que sortir-hi o no sortir-hi? Perquè, si s’amaga això, és perquè, en el fons, es pressuposa que hi ha alguna cosa malaltissa o sospitosa: però quina? I què si d’un llibre se’n venen milions –o milers– de còpies? És una dada. Per què hem de llegir això com un menyspreu cap a altres títols o autors? L’economia es construeix en xifres, i la cultura no, fins aquí les certeses. Però la cultura es fa amb tria, jerarquia, i afany d’excel·lència, amb arbitratge sobre el millor i el que potser no és tan excel·lent (o ara no ens ho sembla, almenys).
Els editors continuen pagant als autors en funció de les vendes. Les llibreries funcionen perquè venen prou llibres per mantenir el negoci, com qualsevol altre establiment comercial. En aquest món hi ha rics i pobres, editorials que triomfen i d’aquests que fan concurs de creditors. Autors que són llegits i d’altres no tant, per bé que això no té res a veure amb d’altres formes de reconeixement –els crítics, les editorials de prestigi a l’estranger, etc. Dir que les coses no funcionen així és no tenir clar què és realitat i què és desig, en un món on cada vegada les decisions preses en funció de la indoblegable realitat comercial són més dures i inapel·lables. Volem amagar la llista perquè, certament, fa por. Perquè ho devora tot, fins i tot (o sobretot) els que hi regnen.
