LingüistaNa Laia, quan visita els padrins que viuen a Porreres, s’estranya perquè “hablan un idioma extraño”. N’Esperança i en Jaume han ensenyat als fills que amb la resta de gent es parla en castellà, “per educació”, per això és la llengua que usen amb els amics. N’Andreu, que és molt compromès amb la llengua, no la fa servir a Internet perquè diu que “així arriba a més gent”, tot i que no té ni una cinquantena de seguidors a Twitter. Na Margalida, també ferma defensora del català, troba normal que no l’atenguin en aquesta llengua “perquè no són d’aquí”. I així, a poc a poc, la nostra llengua va morint.
Des de fa uns mesos, especialment arran de l’aprovació de la famosa llei Celaá, han proliferat tot de discursos sobre el català. Alguns consideren que és una llengua amb una salut de ferro que està arraconant el castellà, tot i ser un idioma amb més de cinc-cents milions de parlants arreu del món. Són exemples d’aquest tipus de discursos les aportacions de l’hispanoamericà Vargas Llosa –els arguments del qual són, com la prosa que maneja, de fa dos segles enrere– o, encara pitjor, el comunicat de la RAE, que passa pena pel castellà, tot i el mig miler de disposicions i reglaments que la imposen a l’Estat.
Al costat de tot això, per si la situació no fos prou grotesca encara, a sobre apareixen vídeos d’un dels expresidents més impopulars de les Illes Balears, que ara en fa de les seves a Europa, en què reconeix la “immensa sort” que suposa tenir una llengua pròpia –a més del castellà, és clar, que és el que els importa. El pitjor de tot és que exigeix no fer política amb les llengües, quan és l’única cosa que va fer durant la seva legislatura.
A l’altra banda del mirall, en canvi, trobam tot d’articles que es preocupen per la llengua catalana i la situació d’emergència lingüística en què es troba. I és cert, les dades mostren una pèrdua progressiva de parlants –actualment, en el conjunt de la catalanofonia, els qui tenim el català com a llengua habitual representam poc més del 30% de la població– i d’espais d’ús, en alguns dels quals la presència de la nostra llengua és residual o gairebé nul·la, com ocorre a l’Administració de justícia, al cinema, a la televisió, etc.
I aquest és el diagnòstic, en efecte, però què hi podem fer? La primera passa és prendre’n consciència. Sols podem prendre la medecina si prèviament sabem que estam malalts. I, en aquest cas, el català és positiu de risc de desaparició. Amb tot, encara som a temps de revertir la situació. I això ens condueix, inevitablement, a entendre que hem de pensar en global i actuar en local, per això és important parlar sempre en català, amb tothom i a tothora.
A més, tenim una sèrie de drets com a ciutadans i com a consumidors que hem d’exercir sense por. Així, si no ens atenen en català a l’Administració pública, hem de posar tantes queixes com calgui, i més ara que s’ha posat en marxa l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. Igualment, si anam a un restaurant i no tenen la carta en català, no hem de dubtar, primer de tot, a demanar-los-la i, en cas que no ens la puguin facilitar, perquè no en tenen, aixecar-nos i partir. En un món governat, per sort o desgràcia, per la llei de l’oferta i la demanda, som lliures de no deixar ni un sol cèntim allà on no ens respecten. I si no ens atenen en la nostra llengua és que no ens respecten. I això s’aplica a restaurants, entitats bancàries, mitjans digitals, etc.
Tanmateix, no basta que entre nosaltres en prenguem consciència, sinó que, endemés, hem d’exigir que els polítics també hi actuïn. Especialment ara, que tot i tenir un govern progressista i compromès amb la nostra llengua no es prenen mesures per a defensar-la. De fet, si comparam la primera legislatura del president Antich amb les dues legislatures de la presidenta Armengol, també socialista, sorprèn –i molt– el canvi de paradigma en matèria de normalització lingüística. Per què no invertim recursos per tenir un canal de televisió infantil i juvenil en català? Per què no facilitam que apareguin youtubers en català a les Illes Balears, imitant fórmules d’èxit com el Canal Malaia i els Valençúbers, a Catalunya i el País Valencià, respectivament? Com és que no feim passes en favor de la reciprocitat dels mitjans? Per què no hi ha polítiques orientades a promoure el català entre els joves en àmbits com l’esport i el lleure? Per què no treballam conjuntament amb la suposada Commonwealth valenciano-catalano-balear per a doblar i subtitular més productes audiovisuals i per a fomentar la música en català?
La llengua no mor tota sola, sinó que és assassinada a poc a poc. I, com sempre, no tots els mals venen d’Almansa. És ben hora de ser conscients que la situació és crítica, però entre tots la podem capgirar –tot i els crítics–, primer prenent-ne consciència i, tot seguit, exigint als polítics un compromís ferm amb la llengua del país.
