Llebres salvatges
ARA NO SÉ SI TRAVESSA ve de travessar o de posar messions. Sé que serà llarg, però vull travessar Menorca de llevant a ponent, de Sant Lluís a Ciutadella, passant per Ferreries. Serà lent, les meves cametes són curtes, el meu ritme, pausat, i només tenc el suport de la constància per assolir la contesa. La ruta té motiu: obren tres noves sales de teatre.
És propi dels humans fer coses d’aquestes com anomenar teatre qualsevol sala amb escenari. Si l’activitat principal són les desfilades de moda, o els finals de curs escolars, o gales per recaptar fons, o conferències de futbol, o projeccions de curses de cotxes, o reunions de tuppers, o estrambòtiques ximpleries cícliques -etc.-, per què l’anomenen teatre?
I EL QUE TAMBÉ ELS AGRADA molt és pensar com s’ha de gestionar, i tots diuen i saben i opinen. Raonen molt els humans. El que no comprenc és per què no raonen abans de construir. Potser no hi té res a veure el que volen fer, el que necessiten o el que poden mantenir, quan han de pensar en quin edifici construir. Són com nosaltres els teatres: neixes amb la closca que et toca i quan ja la tens mires d’arrossegar-te per la terra i malavejar, pasturar i viure.
Les tortugues en pasturar acalam el cap, com els humans. El que passa és que nosaltres no baixam la vista, sabem on són les vaques, i les genetes i les pedres. Vosaltres, en tenir un manat de bitllets d’enciam davant, menjau i menjau sense aturar. La gola i el desig són més forts que vosaltres, us pesen tant damunt el cap que ni alçau la vista per veure les pastures antigues o les veïnes com creixen.
MALLORCA N’ÉS PLENA, d’un garbuix teatral, que gens ajuda a assolir els beneficis socials de la pràctica escènica, regnes de taifes i pous sense fons, mesos de sequera a la cartellera, i caps de setmana de torrentades d’oferta. On no hi ha mercat, dues fires. D’un present possible, un futur incert. Façanes llueixen ventres restrets.
JO ELS HO DIRIA, QUE ALCIN el cap i mirin. Que s’emmirallin en mal exemple de l’illa veïna i sàpiguen aconseguir el consens que a Mallorca no sabem tenir. Que sàpiguen crear l’equip tècnic i de gestió adequat, incloent-hi les entitats socials -tan actives allà-; que sàpiguen crear dinàmiques locals didàctiques i engrescadores, creadores de públic; i també una programació estable d’arts escèniques d’interès per a la població propera; i que sàpiguen unificar o coordinar l’esforç entre els diferents espais; i que cada institució estigui al seu lloc; i que els artistes pensin i presentin espectacles estimulants; i que públics i privats trobin el punt just de relació; i que tots els agents actuïn amb la mateixa idea de millorar i fer créixer la societat.
AIXÒ ELS DIRIA UNA tortugueta pacífica i lenta. Ara, crec que les llebres especuladores i altra fauna i salvatgina ja deuen haver exposat que serà millor que ho gestionin elles, tan brillants i econòmiques. No sé si arribaré a fer la travessa de l’illa, però us pos messions que s’escoltaran més una llebre coixa que no aquest pobre rèptil.
