Línies verdíssimes
Sovint, quan es parla de negociacions polítiques, es fa referència a uns determinats límits o “línies vermelles” que cada part no està disposada a traspassar. El recent acord entre el PP i Vox a les Illes deixa molt clar, per exemple, que una línia vermella per als dos partits és la fi de qualsevol promoció, implícita o explícita, de la llengua catalana, el no reconeixement de la violència masclista com a forma de violència sistèmica contra les dones o bé la decidida cessió del nostre territori al turisme desaforat. Quin seria, però, l’horitzó, si en comptes de parlar de línies vermelles es debatés en positiu, amb “línies verdes”?
El procés que han encetat les eleccions del passat 23 de juliol convida les forces progressistes i nacionalistes (no espanyolistes, és clar) a arribar a un acord per formar govern a l’Estat, i potser caldria posar damunt la taula alguns punts en positiu a l’hora de condicionar aquest acord. En el pla de la llengua i la cultura, per exemple, hi ha tant camp per córrer que, si d’un camp de futbol es tractàs, podríem parlar de línies verdíssimes, contínues.
D’una banda, hi ha la protecció i la promoció de la llengua catalana. És urgent posar fi a l’incompliment sistemàtic de la Carta europea de les llengües minoritzades (1992), que l’Estat espanyol va signar l’any 1992 i que va ratificar l’any 2001. En un context d’atac orquestrat contra la nostra llengua en el conjunt dels Països Catalans, cal que forces com MÉS, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, Compromís i Sumar forcin les institucions estatals a garantir el dret dels ciutadans a conèixer el català, a blindar els drets de tots els catalanoparlants perquè puguin viure plenament en la seva llengua i a fomentar-ne l’ús social.
Un altre àmbit urgent a tenir en compte és la vertebració cultural dels territoris de parla catalana. El punt b) de l’article 7, d’'Objectius i principis', de l’esmentada Carta recull el compromís dels estats signants a l’hora de vetllar pel “respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària”. En el nostre context, idò, aquest compromís es tradueix en la necessitat que l’Estat fomenti l’intercanvi i la cohesió dels Països Catalans, per tal de pal·liar les mesures segregacionistes aplicades pels governs del País Valencià i les Illes, i que es blindi un espai comú d’intercanvi lingüístic, literari i cultural entre els territoris de parla catalana.
No són, aquests, capricis imaginats en el privilegi d’una negociació que dona als nacionalistes la clau de la governació de l’Estat, sinó mesures efectives que suposen el compliment de textos com la Carta europea de les llengües minoritàries (1992), la Declaració de Friburg sobre drets culturals (2007) o bé la sacrosanta (segons si convé) Constitució espanyola. El futur govern de l’Estat serà verd i garantista o no serà.
