El límit del creixement

Des que els Homo sapiens vam fer la nostra aparició en algun indret de l’Àfrica, el que produïm –el que ara denominem el PIB– ha crescut prodigiosament des de la insignificança als 100 bilions de dòlars en què l’estimem actualment. La trajectòria ascendent ha patit alguns entrebancs, com alguna erupció que va estar a punt de reduir-la gairebé a zero o altres catàstrofes de caràcter sanitari. Deixant de banda els sotracs, el creixement tampoc no ha estat regular, sinó que s’ha produït fonamentalment en dos moments en què han confluït tres factors interdependents: el tecnològic, l’energètic i el demogràfic. En el cas de la Revolució Neolítica, les innovacions tecnològiques es van centrar en la manipulació genètica d’algunes plantes i animals i en les tècniques agrícoles. El factor energètic es va centrar en el domini de l’energia animal a base de transformar la solar en aliments i aquests en músculs obedients. No hauria servit de res l'invent de l’arada o de la roda sense disposar d’animals de tir. Pel que fa a la demografia, les poblacions que van dominar aquells canvis es van reproduir de manera fabulosa gràcies al fet que podien disposar de més aliments. Un cop la nova manera de produir es va estendre allà on podia fer-ho, el creixement del PIB es va alentir molt, de manera que a l’època de Plató, de Jesucrist o de Carlemany, ningú no tenia la impressió que l’economia mundial estigués creixent.

El segon moment va començar al segle XVIII, sobretot a la Gran Bretanya, gràcies a certes innovacions tecnològiques a l’agricultura (més innovacions genètiques, rotació de conreus, fertilització química, regadius...) i després en forma de màquines (de filar, de teixir, de tricotar...). El domini de l’energia fòssil (carbó primer i petroli després) va constituir el segon element fonamental, igual que la seva transformació en electricitat. Finalment, el tercer element va ser una altra fenomenal expansió de la població com a resultat de la disponibilitat de més aliments (sobretot) i (també) de certes tècniques sanitàries (eliminació d’aigües residuals, cloració de l’aigua de boca, vacunes...).

Dos fets porten a pensar que aquesta segona onada de creixement s’acabarà abans que fel segle XXI. La primera, i la més important, és l’aturada del creixement demogràfic. No per falta d’aliments o de salut, sinó de ganes de tenir fills. El nombre dels que tenen les dones al llarg de la seva vida és inferior a 2,1 a Europa (des d’Irlanda a Rússia i des de Noruega a Itàlia), a Amèrica (des del Canadà a Xile passant pel Brasil) i a l’Extrem Orient (Japó, Xina, Vietnam), està arribant a aquest valor crític al Sud d’Àsia (Índia 2,2, Indonèsia 2,3, Bangladesh 2, Filipines 2,5) i s’hi està acostant al món àrab (Marroc 2,4, Egipte 3,3, Iraq 3,5). Només a l’Àfrica subsahariana les dones segueixen tenint molts fills (Nigèria 5,2). En alguns casos la caiguda ha estat molt ràpida (a l’Iran, a desgrat dels aiatol·làs, les dones van passar de tenir més de 6 fills a mitjans dels 1980 a 2,1 en només 15 anys). Pel que sembla, la població mundial arribarà al seu màxim a mitjans de segle i l’acabarà amb menys habitants que els que ara poblem la Terra.

El segon fet que porta a pensar que el creixement s’està acabant és l’encariment de l’energia. No em refereixo a episodis com el que estem vivint, sinó a la quantitat d’energia disponible que podem obtenir a base d’invertir una unitat d’energia (tècnicament, l’EROI). En el cas del carbó i del gas natural, aquesta relació ve a ser 30, i en el cas del petroli convencional 16, però havia estat de 100 ara fa 100 anys, quan explotàvem jaciments superficials. Equivocadament, tendim a pensar que, com que el sol i el vent són gratis, també ho és l’electricitat renovable, però el problema és que, abans, cal haver construït els aerogeneradors i els plafons solars, i que, després, cal emmagatzemar l’electricitat perquè estigui disponible quan la necessitem. El resultat és que l’EROI d’aquesta electricitat ve a ser només de 5.

El factor tecnològic seguirà aportant novetats, sens dubte, però centrades en tres punts: optimitzar processos (estalvi energètic i de materials), salut i sensacions mentals (audiovisuals, realitat virtual). Difícilment ens aportarà allò que fins ara hem identificat com a creixement i mesurat com a tal: el gaudi de productes físics (menjar, roba, mobles, edificis, fluids calents i freds) i el desplaçament d’objectes físics (incloent-hi els nostres cossos).

El món en què ja estem entrant serà un món de mà d’obra escassa i salaris alts, molta competència pels escassos immigrants qualificats, molta robotització, jubilació molt endarrerida i on serà més important que mai la competitivitat (perquè l’energia serà cara) i l’equitat (perquè el creixement deixarà d’anestesiar les desigualtats). Això sí, serà un món sostenible.