Costaria trobar exemples al món on hi hagi persones que estiguin convençudes que és molt millor saber una llengua que no pas dues. No és res de nou dir que l’estat espanyol té un problema amb la diversitat lingüística. Des de fa segles, ho ha viscut com una anomalia que ha intentat corregir per tots els mitjans, no pas per haver entès que les llengües són una riquesa a preservar sinó que ha pretès esborrar del mapa les llengües diferents de la castellana. Com de forma documentada va explicar l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès en els seus llibres La persecució política de la llengua catalana i Catalanofòbia, el pensament anticatalà a través de l'història, les campanyes anticatalanes venen de lluny i en trobem exemples concrets en textos legals del segle XVII, que s’han anat repetint en formats i intensitats diversos fins als nostres dies. Alguns dels intents d’aniquilació han estat sonats: amb el Decret de Nova Planta de 1716 es prohibeix l’ús de la llengua catalana i s’instrueix les autoritats perquè actuïn amb mà esquerra per aconseguir-ho sota la màxima "Que se note el efecto sin que se note el cuidado", i amb la dictadura franquista la llengua catalana torna a ser un pecat capital que es combat per terra, mar i aire, reprimint, censurant i empresonant.
En el que portem de segle, l’agitació contra la llengua catalana no ha estat cap excepció en la història. Amb la majoria absoluta de José María Aznar, l’any 2000, els moviments per atacar la llengua catalana van revifar amb força, i van agafar el testimoni que anys abans portaven Alejo Vidal-Quadras, el Foro Babel o artefactes com Convivencia Cívica Catalana, amb l’altaveu de diaris com El Mundo o l’Abc. Sota el mantra de la persecució del castellà a Catalunya es van arribar a publicar barrabassades com que els mestres i monitors havien d’ignorar els alumnes que demanessin anar al lavabo si ho deien en castellà o que se’ls castigava si al pati no parlaven en català entre ells. I no cal dir que la retolació dels comerços va ser un nou pretext per explicar que això era una imposició que arruïnava tots els botiguers.
És també en aquest context que, amb la bandera de la persecució del castellà, en les eleccions al Parlament de Catalunya de 2006, la llista de Ciutadans, encapçalada per Albert Rivera, va treure els seus primers tres diputats. En aquell moment, el seu disc ratllat no se centrava contra l’independentisme, que encara era una posició minoritària, sinó en l’atac constant a la llengua catalana i al seu ús social.
Fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, parlant del llibre de Damià del Clot Lawfare, l’estratègia de repressió contra l’independentisme català, parlàvem de com l’Estat posa tot l’ordenament jurídic i les seves institucions al servei d’un propòsit ideològic per combatre un projecte polític legítim i democràtic. Sota l’aparença de legalitat i amb l’aval dels tribunals es combat l’adversari polític amb totes les conseqüències, perquè el bé suprem a protegir és la indissoluble unitat de la pàtria. Amb la llengua passa exactament el mateix.
En la normativa estatal es compten per centenars les disposicions que discriminen una llengua oficial com el català. Per exemple, en l’etiquetatge dels productes o quan comprem un aparell electrònic, podem trobar manuals d’instruccions en dotzenes de llengües, però gairebé mai hi trobem el català. I el debat que ara tenim sobre la llei de l’audiovisual per incorporar continguts en català a les plataformes és un altre cas en què s’aprofita la norma per arraconar encara més la presència del català i privar-ne l’accés a les generacions més joves.
Alguns, però, amb el BOE no en tenen prou i han judicialitzat la llengua per aconseguir que els tribunals interpretin la llei fent-li dir coses que no diu, tot per servir el propòsit ideològic secular d’aprimar la presència del català, sobretot a l’escola. El lawfare lingüístic va començar amb sentències que volien obligar a posar creuetes per triar la llengua en els fulls de preinscripció i ara ja ha arribat al punt d’obligar a fer un 25% de classes en castellà perquè així ho interpreten alguns tribunals.
El consens sobre la immersió lingüística a les escoles ha estat un actiu defensat per la quasi totalitat de partits polítics, a dreta i esquerra, i d’agents socials i s’ha demostrat un element de cohesió social excepcional. Però malgrat això, les dades sobre l’ús social del català revelen una situació molt preocupant que exigeix una reacció decidida del Govern, del Parlament i també del conjunt de la ciutadania. La llengua és una qüestió que pertany a l’àmbit de la política i no pas dels tribunals, perquè ja hem vist massa vegades que estan disposats a condemnar-la a desaparèixer.
