22/07/2022

Lastra: maternitat i política

3 min
La fins ara vice secretària general del PSOE, Adriana Lastra, en una imatge d’arxiu.

Aquesta setmana saltava als mitjans de comunicació la notícia que Adriana Lastra dimitia del seu càrrec de vice secretària general del PSOE i deixava les seves funcions a la direcció del partit . En un comunicat escrit per ella mateixa apuntava que s’havien produït canvis importants a la seva “vida personal que exigeixen tranquil·litat i repòs”. Als seus 43 anys, i amb un embaràs de risc, la dirigent socialista feia un pas al costat en les seves responsabilitats orgàniques. El paper de la diputada asturiana ha estat important en els darrers anys en la governabilitat espanyola i la vida del partit i, per tant, és lògic que la dimissió generés notícia. Seria raonable que la conversa pública hagués versat, per exemple, sobre les implicacions i conseqüències d’aquesta dimissió en la reorganització del partit. O en el que suposava respecte a les transformacions de la correlació de forces en la direcció socialista. Fins aquí tot correcte.

Però no va ser ben bé així. A part de les moltíssimes mostres empàtiques de persones amigues, companyes i adversàries polítiques, una idea força es va anar posicionant. Cuca Gamarra, portaveu del PP al Congrés, obria amb unes declaracions en què desitjava que “tot li vagi molt bé” però apuntava que “aquest no és el camí de la igualtat”. Una idea que era repetida a l’ala dreta mediàtica i tuitera. Però la polèmica no quedava aquí. De manera important una part de “vell” feminisme, al qual darrerament tot li sembla malament, es recreava en la idea. Apel·lant a un suposat feminisme de la igualtat –des del meu punt de vista, massa simplificat–, indicaven a Lastra que el que havia de fer és agafar una baixa (primer de malaltia, després de maternitat, suposem) i continuar com si no passés res. Com si ser la màxima responsable de la vida orgànica del primer partit del país fos una feina més. Com si la lluita contra el patriarcat es reduís a aconseguir el màxim de llocs de poder en els espais que tradicionalment s’han considerat masculins.

En aquest país el focus sempre es posa sobre la dona. En aquest cas, l’objecte de preocupació són les decisions personals que prenen les polítiques. Quan Inés Arrimadas va anunciar que tornaria a l’arena política només 12 setmanes després de donar a llum se la va criticar. Quan Irene Montero va mantenir la seva activitat política i institucional fins al final del seu embaràs se la va criticar. Quan Adriana Lastra decideix deixar la feina orgànica per poder tenir una mica de calma se la critica. No he vist ningú preocupat, per exemple, per saber com cuiden els fills i les filles (o persones dependents) els 198 diputats que ocupen el Congrés. De fet, no sabem en gran part dels casos si tenen fills o no. Tampoc no he vist a ningú preocupat per quanta baixa de paternitat agafen aquests diputats ni, molt menys, per a què la utilitzen. Les declaracions de Rafa Nadal (“No tinc previst que la paternitat suposi un canvi en la meva vida professional”) representen molt bé al patró típic de l’home polític. Molt escàndol, perquè el tenista ho va deixar anar pel broc gros, però no hi veig massa diferència amb la pràctica de molts.

De l’episodi Lastra podem extreure un parell de constatacions. La primera, ben evident: la hipocresia i el masclisme que travessen encara la conversa pública quan parlem de maternitat/paternitat i política professional. La mirada individual cap al que fa o deixa de fer cada dona política és un despropòsit i una falta de respecte. I a més, no porta enlloc políticament. Cal canviar la perspectiva, fer un gir cap a les cures, tenir una mirada més global. Entendre que el treball reproductiu és important, i ocupa o hauria d’ocupar temps i dedicació (de les dones, i també dels homes!), i que, per tant, s’han de prendre mesures que facilitin la conciliació i la distribució de responsabilitats. Però alhora reconèixer que no hi ha un únic patró de construcció de les maternitats/paternitats i que cadascú ha de poder decidir sobre la pròpia vida, l’autodeterminació com a valor. La segona constatació és que l’activitat política és (força) incompatible amb la vida. Es tracta d’una feina absorbent, intensa, desagraïda i poc valorada. Segurament sempre ha estat una mica així, però darrerament s’accentua i s'accelera. El món s’ha fet més complex i líquid (en el sentit de Bauman) i els mitjans de comunicació digitalitzats i les xarxes socials demanden cada cop de més immediatesa i presència constant.

Potser seria tot una mica més fàcil si fóssim capaços, ciutadania i mitjans de comunicació, de mirar de manera diferent els i les polítiques. De passar de la crítica simplista, constant i deshumanitzadora (i patriarcal) a una fiscalització més rigorosa centrada en aquelles qüestions que afecten el bon govern. 

stats