De la situació de l’asturià, de si manté la vitalitat o agonitza, no en sé gaire cosa, però sé que és una llengua que produeix bona literatura, i això segur que no és mal símptoma. A les meves columnes ja hi ha aparegut algun altre llibre escrit originalment en aquesta llengua desprotegida. El que ara ens arriba és ‘La ferida’, títol del recull de versos titulat en asturià ‘La mancadura’, que Berta Piñán va publicar el 2010 i que ara parla en català gràcies al traductor Jaume Subirana i a Edicions El Gall.
‘La ferida’ és poesia de la quotidianitat, dels afectes, dels detalls i de la memòria. Hi corren moltes històries de família, de les que mig es diuen i mig queden en silenci: entre les dones de la casa, que es transmeten sabers culinaris, “totes les paraules no dites / es van quedar allà, bullint / a foc lent”. Les històries de vegades parlen de la guerra dels avis: la guerra dels que perden o la guerra dels que ajuden i amaguen els perseguits, siguin del bàndol que siguin. La vida tradicional hi és, però no hi trobarem idealitzacions: a la cerimònia masculina de collir pomes i matxucar-les per fer-ne sidra s’hi amaga una violència que, “com una guineu / es resistia a mostrar llavors / les seves urpes”. I per si algú espera, d’una poesia en llengua minoritària, una oda a la pàtria, Piñán adverteix que no sap parlar d’altra pàtria que no sigui el lloc petit del caragol, del llimac i del tord.
A ‘La ferida’ també hi ha amor i desamor, i delicats apunts lírics com els de les petjades que dibuixen corxeres als pentagrames que els cotxes fan a la neu. M’ha agradat trobar-hi el poema ‘1956. Poema d’aniversari’, en què Berta Piñán celebra un any d’abans d’ella, un hivern de molta neu, potser sense saber que a Mallorca, on la neu es deixa veure molt menys que a Astúries, el 1956 és encara recordat com ‘s’any de sa neu’. I m’ha agradat trobar-lo per la feliç coincidència que, a la meva família, aquest any emblanquinat és també un any fundacional.
