17/04/2022

La por

3 min
La por

Diu Philipp Blom que l’èxit dels populismes es basa en la por al futur, el desig irracional que el futur no vingui, que el present romangui estàtic, perquè qualsevol canvi serà per empitjorar. I jo, que em considero allunyat dels populismes, encara més allunyat de l’extrema dreta, no puc evitar sentir-me interpel·lat, sentir que, per damunt dels prejudicis ideològics, hi ha alguna cosa que em connecta amb una munió de persones amb qui no comparteixo gaire res, perquè resulta que, ai las, jo també tinc por del futur, tinc por de perdre el tren o de sentir-me atropellat per un món nou que cada cop em costa més de desxifrar. I una part d’aquesta sensació és cosa de l’edat, i una altra em deu venir d’un pronunciat sentit de la nostàlgia; però una altra part és exògena, és producte de la realitat circumdant: la revolució tecnològica permanent fa que visquem com si cavalquéssim un cavall desbocat que no sabem on ens porta; tot el que ha passat els últims anys, i tot el que ens avisen que passarà, ens mou a la desconfiança.

Per descomptat ja no podem compartir l’optimisme dels nostres pares, criats en la doctrina del progrés universal, i que confiaven que els seus fills tindrien millors estudis i millors feines que ells mateixos. No. El futur ja no és un reclam. I era futur, el que ens venien totes les opcions polítiques. Futur, canvi i horitzó eren paraules talismà, combinaven amb tot. Ara la majoria de la gent adulta, sigui d’esquerres o de dretes, té un estat d’ànim conservador, vol que les coses no canviïn, i si pot ser que tornin a ser com abans. Perquè la insatisfacció és notòria, la crisi de valors i d’idees és aclaparadora, per això els partits tradicionals s’encallen i les noves formacions no es defineixen per les sigles sinó per eslògans de tall publicitari com Podem, o Junts, o En Marche, el partit de Macron que és l’únic que encara planta cara a la ultradreta francesa.

Acceptem-ho, ens fan terror l’economia i la desigualtat creixent, la preponderància xinesa, les guerres de Putin, el polvorí del Tercer Món, la immigració inevitable, la digitalització que elimina llocs de treball i precaritza els que resten, el desori de la desinformació, el canvi climàtic, la pèrdua dels ancoratges que ens feien ser qui érem, com a individus i com a societats. Aquesta por és el principal factor de mobilització popular en una societat com la nostra, cada cop més envellida, i de vegades genera moviments vigorosos socialment, però és també la llavor que pot dur-nos, en el millor dels casos, al desencís crònic, i en el pitjor, a impulsos egoistes i autoritaris.

La por va ser també una de les causes del procés sobiranista, però en aquest cas venia acompanyada de l’esperança de regeneració democràtica, la reivindicació d’una identitat en perill de substitució, les ganes d’estrenar un país i una manera de fer. Va ser una reacció en part defensiva, però també era una finestra oberta, una resposta pròpia contra la por i contra la resignació. El seu desenllaç abrupte ha afeblit les expectatives d’un canvi saludable, ha minat la fe en la força de les urnes i ens ha instal·lat en una desesperant sensació d’impotència. També ens ha dividit més internament, perquè una part del país tenia altres pors que no van ser del tot compreses. Tenim per davant la gestió d’aquestes pors autòctones, d’un i altre signe, però també la por global envers un futur carregat d’amenaces. Aquest és el repte enorme a què ens enfrontem com a país i com a ciutadans del món. Un repte per a la política en majúscules.