L’enorme influència que els polítics baleàrics permeten que tingui el gremi dels hotelers, el que es pot anomenar ‘hotelerisme’, explica per què el model turístic no ha canviat durant més de set dècades. També per què s’han anat creant tants de problemes directament relacionats, des del mateix negoci que ara empobreix el conjunt social fins a l’estructura econòmica captiva d’un monocultiu que en debilita perillosament el potencial, passant per tants d’altres, com ara el de la substitució demogràfica. Res de tot això preocupa gens ni mica l’hotelerisme, per al qual l’únic que val és satisfer la cobdícia d’aquests empresaris.
Val a dir que la responsabilitat no és tant dels hotelers com dels que es deixen influir i sovint determinar, els polítics. Els de la dreta no han dissimulat mai la seva submissió, mentre que els esquerrans i nacionalistes se’n poden avergonyir –alguns– i negar-la, però la pràctica quan han governat delata el mateix vassallatge. Aquesta germanor dòcil és una realitat des del 2003, si bé l’influx és més antic.
La primera vegada que es manifestà va ser el 1955: apogeu de la dictadura, inicis del turisme massiu, primers operadors de viatges que duien cada any més visitants, fondes que d’un dia per l’altre eren hotels, cases llogades senceres o per habitacions i que cada any creixien amb noves habitacions adossades –no existia control urbanístic–, el Banc Hipotecari que atorgava generosos crèdits per construir hotels i cada temporada n’apareixien un grapat sobre l’arena d’alguna platja...
La progressió del negoci era tan ràpida i incontrolada que alguns polítics de la Diputació –que no devien tenir interessos hotelers, ni directes ni indirectes– començaren a preocupar-se davant del desgavell creixent. I com que pensaren –ingenus– que els pertocava posar-hi remei, decidiren aprovar la Memòria i projecte de la Carta Provincial –publicada al butlletí oficial provincial el 30 de desembre del 1955–, en la qual, entre altres mesures, es posava en marxa un impost especial per als establiments turístics –hotels, pensions i altres– i la prohibició d’edificar sobre els arenals costaners.
Els hotelers veren allò més o manco com l’adveniment de la revolució soviètica. S’aliaren amb el més granat del feixisme institucional –el moviment Organització i el Govern Civil– i dirigiren el Foment del Turisme contra la iniciativa. El Foment presentà al·legacions –tenia el Madrid oficial darrere– i el desenllaç va ser el previsible: l’intent de limitar l’avarícia hotelera va ser avortat i el president i altres membres de la Diputació dimitiren –per ‘raons personals’– durant l’any següent.
A la pràctica, va ser la llum verda per al descontrol absolut. En els 20 anys següents, l’hotelerisme sembrà la primera línia de noves construccions: la ‘balearització’. Amb la crisi del petroli del 1973 el turisme minvà i no es recuperà del tot fins 10 anys més tard, tot coincidint amb la invenció autonòmica.
Llavors –el 1983– encara existien altres poders fàctics. Verbigràcia: el vaticanisme i la Banca March. L’entitat financera, per exemple, va determinar qui seria el primer president del Govern, Gabriel Cañellas –d’Aliança Popular, AP, avui PP–, quan el director general, Carlos March, forçà una reunió al seu despatx a Madrid entre Cañellas i el cap d’Unió Mallorquina –que disposava dels diputats clau–, Jeroni Albertí, el qual tenia avals bancaris que –segons va dir en una entrevista a Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui, Promomallorca, 1995– no el deixaven “ser lliure econòmicament” i no tingué altre remei que fer president Cañellas, tancant les opcions del socialista Fèlix Pons. I les pròpies, no debades aspirava a forçar un bloqueig que la seva elecció pogués desfer.
Format el Govern de manera tan ignominiosa no pot estranyar que la política turística que posà en marxa fos també infame: satisfer la cobdícia hotelera. L’esquerra s’hi oposà i quan arribà al poder, el 1999, inicià l’estratègia de conflicte amb els hotelers –dissenyada per un consultor català, del PSC– que implicava imposar una ecotaxa com a primera passa de la futura reforma del turisme. Però el PP de Jaume Matas guanyà el 2003 i els perdedors assumiren que la guerra contra els hotelers n’havia estat la causa.
A partir d’aleshores l’hotelerisme assolí la seva màxima esplendor. El PSOE, l’extrema esquerra i el nacionalisme progressista s’agermanaren amb la dreta i li reteren vassallatge. El segon pacte de Progrés (2007-2011) i els següents Governs d’esquerra (2015-2023) ho certificaren.
Fa més de 70 anys del primer intent fracassat de posar límit al poder hoteler, el 1955. Han millorat moltes coses des de llavors, però n’hi ha una que, si ha mudat, només ha estat per empitjorar. I no fa cara que millori els pròxims anys: l’hotelerisme triomfant.
