Sobre l’habitatge i la hipocresia dels mallorquins
Palma“Ets boja, podries treure’n el doble”. Aquesta és la resposta típica que m’han donat uns quants progres mallorquins al llarg dels anys quan han sabut que llogava el meu pis a un preu per sota del mercat. Progres d’aquests que clamen al cel a les xarxes socials quan fan referència al problema de l’habitatge a les Balears i a les dificultats de les famílies treballadores per tenir una casa digna. Per cert, aquest pis ja està venut, també per sota del preu de mercat, i ara hi viuen una mare separada i el seu fill, que el varen poder comprar gràcies a l’ajuda d’alguns familiars. Aquest és només un exemple, però serveix per formular algunes preguntes, la primera de les quals hauria de ser quina és la distància entre les paraules i els fets.Si pensam que hi ha una situació d’emergència pel que fa a l’habitatge, si criticam les institucions perquè no posen remei a la voracitat del mercat amb una necessitat bàsica, hem d’intentar treure el màxim benefici tot d’una que podem? O ens hauríem de plantejar quin seria un benefici raonable? Perquè alguna cosa hem de guanyar, és clar.
Cal assumir que el màxim benefici individual no sol ser compatible amb la idea de justícia social que puguem tenir dins del cap. I tal vegada hem d’estar disposats a fer algunes renúncies, que no totes. Hi ha compradors indesitjables d’habitatges, que cerquen especular. Però ens hauríem de plantejar què feim nosaltres en les situacions en què ens convertim en venedors.
Hi ha una cosa clara: no tots tenim la mateixa responsabilitat dels mals que assolen aquest petit tros de món on vivim. L’abast de les accions de les institucions i de les empreses grans és molt més gran que el de les persones, i els fons voltor sobrevolen els nostres carrers per aconseguir una mica més de carronya. Ara bé, això ens ha de servir d’excusa per no posar-nos davant d’un mirall?
Els ciutadans corrents tenim poques eines per influir en el sistema, pràcticament cap si actuam a títol individual. Però col·lectivament la cosa millora. I si els mallorquins que volen vendre una casa optassin per fer-ho a un preu raonable? I si en lloc de treure’n profit gràcies als turistes triassin llogaters de llarga durada, encara que no aconseguissin en poques setmanes els guanys d’un any sencer?
I ja no xerrem de les armes que tenim com a consumidors. Què passaria si un dia aturàssim de comprar coses que no necessitam? Si deixàssim de tenir més d’un cotxe, un armari ple de roba que no ens posam i que s’ha fabricat en condicions inhumanes, si acceptàssim que potser no podem anar de viage de plaer diverses vegades a l’any i ens adonàssim que no convé menjar tanta carn? Què farien les grans empreses, aquestes que ens intenten manipular 24 hores al dia, set dies a la setmana, per tal de créixer sense límit? Què és la llibertat: beure una cervesa quan vulguis i on vulguis o prendre decisions conscients, que la majoria de vegades no són gens senzilles?
