L’habitatge: cap a un conflicte redistributiu?
Tornem a estar en una situació que s’assembla a la dels primers anys d’aquest segle: forta demanda d’habitatge per part de nacionals i d’estrangers, tant en compra com en lloguer. Tanmateix, a diferència de fa vint anys, no es construeix –o es construeix molt poc–. Fins i tot la iniciativa pública s’ha ensorrat i no torna a créixer. Cal recordar que els excedents d’habitatge que van quedar per vendre o que ningú no volia comprar després de la crisi immobiliària del 2008 han pesat durament sobre molts particulars, sobre els bancs i caixes –fins al punt de causar la ruïna d’alguns i la desaparició d’altres– i sobre les administracions. Aquests habitatges han estat impossibles de vendre o llogar perquè estaven mal ubicats i perquè s’han anat deteriorant molt. Així mateix, l’aprovació europea de noves regles –molt més exigents– sobre la concessió de crèdits ha frenat molt el finançament privat, que va ser ben dinàmic els primers anys del segle XXI. Ara no és en absolut així.
Actualment, la situació és, com en començar el segle, de creixement demogràfic per immigració i gran demanda d’habitatge. En canvi, la demanda nacional és molt menys solvent i l’oferta d’habitatge molt més escassa. Aquest és el moll de l’os dels conflictes actuals. Això està fent que el problema de l’accés a l’habitatge es plantegi cada cop més com un conflicte cruament redistributiu. Aquest canvi d’enfocament és la recepta per al desastre, perquè res divideix i enrabia més que els conflictes distributius en què uns volen millorar la seva situació reduint o fent desaparèixer els drets d’altres i aquests altres s’espanten davant de la possibilitat de ser expropiats. Estem en uns estats –els europeus del benestar– de molt alta fiscalitat i on ja es produeix una forta redistribució via fiscal. Si no es vol tensar la societat i si no es volen forçar solucions en què la resposta de l’oferta sigui la retracció completa (“abans vendre que llogar sense seguretat jurídica”), calen grans pactes que tothom pugui entendre. Atès que la propietat immobiliària està fortament fiscalitzada per totes les administracions –és l’objecte ideal de tot impost–, jugar amb la seguretat jurídica és molt perillós. Els propietaris immobiliaris poden fugir en totes direccions –ja ho estan fent–, començant per vendre i canviar el seu patrimoni per actius financers, bé siguin de renda fixa o de renda variable. Sorprenentment, ningú no qüestiona els actius financers ni en planteja la socialització, de manera que els actius immobiliaris són políticament incorrectes però els financers, no. Ja es comença a veure aquest fenomen en acció, i no farà més que créixer si la propietat o la renda immobiliària esdevenen un camp de batalla.
Es troba a faltar un reforçament de la seguretat jurídica dels propietaris que els garanteixi que els seus habitatges no es poden ocupar o que els lloguers no es poden deixar de pagar. Només amb això tornarà a aparèixer abundant oferta d’habitatge de lloguer. Des del punt de vista dels propietaris que es retiren de l’oferta d’habitatge de lloguer, fa molt mal que les administracions públiques consentin que la mala sort d’una ocupació o la mala sort d’un llogater que no paga i que pot allargar el seu impagament durant anys sigui una loteria negativa que li pot caure a qualsevol ciutadà sense que les administracions facin res per impedir-ho. I que, a més, aquestes administracions no promocionin habitatge públic per llogar, com seria la seva obligació. Aquest conflicte està tensant molt les cordes i pot portar a reorientacions dels vots i de les fidelitats polítiques de gran abast, més que el que ja està provocant la immigració.
Si hi afegim la tensió que representa la voluntat de moderar i reduir les emissions de CO₂ en un context de fort creixement demogràfic en què ningú no vol renunciar a gaudir del nivell de benestar de les generacions anteriors, la situació es complica encara més. Ho veiem en altres països on “Contaminem!” ha esdevingut un missatge polític mobilitzador, perquè se l’associa amb més benestar i riquesa. L’encaix de les diferents necessitats enfrontades al mercat de l’habitatge es complica extraordinàriament si hi afegim les nostres obligacions de sostenibilitat mediambiental amb les generacions futures.
Tot plegat és un trencaclosques en el qual les peces no encaixen. Calen negociacions entre partits, entre grups d’interessos, entre generacions i entre sensibilitats, però no oblidem que el qüestionament de la seguretat jurídica està en l’origen de tots els radicalismes que poden portar a tensions incontrolables. Ens acostem als anys trenta del segle XX en moltes coses. Esperem que no sigui també en les radicalitats de fa prop d’un segle. Hi ha alternatives que val la pena explorar.
