L'exèrcit de Trump

És una realitat que els règims autoritaris es mantenen o cauen segons la lleialtat que els professen les forces de seguretat i, en aquest sentit, el president nord-americà, Donald Trump, ha deixat poc marge a l'atzar des que ha tornat a la Casa Blanca. El seu secretari de Defensa, Pete Hegseth, va purgar immediatament mitja dotzena de generals d'alt rang, inclòs el president de la Junta de Caps de l'Estat Major, i a principis de maig va ordenar una reducció del 20% de generals de quatre estrelles i una retallada del 10% de generals de rang inferior.

Però va ser un discurs a les tropes un mes després, en una base amb nom de general confederat, el que va exposar més clarament la concepció que Trump té de la seguretat nacional i del paper de les forces armades a l'hora de garantir-la. No va fer cap referència al món actual i no va expressar cap preocupació per les amenaces de la Xina o la invasió russa d'Ucraïna. I tot i que els presidents dels Estats Units solen parlar de l'heroisme individual com a prova que els EUA són un país digne de ser defensat, Trump no va dir res sobre drets constitucionals tan preuats com la llibertat d'expressió i de reunió, ni una paraula sobre la democràcia. Els Estats Units no van figurar en el seu discurs. El que sí que va fer va ser utilitzar la història militar nord-americana per promoure un culte a si mateix. Els grans èxits al camp de batalla es van convertir en gestes realitzades per al plaer d'un líder que després les invoca per justificar el seu propi poder permanent. La glòria militar es converteix en un espectacle al qual el líder pot injectar qualsevol significat.

Aquest és el principi feixista que Trump aplica: tota política és lluita, i qui pot definir l'enemic pot mantenir-se al poder. Però mentre que els feixistes històrics tenien un enemic extern i un d'intern, Trump només té un enemic intern. Per això, immediatament després de sumar-se als atacs d'Israel contra l'Iran, es va afanyar a declarar la victòria –i l'alto el foc–. El món és massa per a ell. L'exèrcit només li serveix per dominar els nord-americans.

L'enemic va ser identificat en la comparació que va fer Trump entre la captura d'immigrants indocumentats per part de nord-americans el 2025 i la valentia que van demostrar generacions anteriors quan van lluitar a la Guerra de la Independència, les dues guerres mundials, Corea o el Vietnam. Ser en una trinxera o saltar d'un avió és, per descomptat, molt diferent d'atacar en grup un estudiant de postgrau o assetjar una modista de mitjana edat. Però aquest és l'objectiu final de Trump: preparar els soldats nord-americans perquè es considerin herois quan participin en operacions internes contra persones desarmades, inclosos ciutadans nord-americans.

En el seu discurs, Trump es va retratar a si mateix com una mica més que un president. Es va burlar repetidament del seu predecessor (“Creuen que aquesta multitud hauria vingut a veure Biden?”), instant els soldats a desafiar la idea fonamental que diu que a qui serveixen és a la Constitució, i no a una persona. Aquesta personalització sense precedents de la presidència amaga la idea que l'autoritat de Trump no només l'hi donen els resultats electorals, sinó alguna cosa més: el carisma individual o fins i tot el dret diví. Segons aquesta premissa, els soldats han de seguir Trump perquè és Trump.

La majoria dels nord-americans creuen que l'exèrcit hi és per defensar-los, no per atacar-los. Però Trump va aprofitar l'ocasió per incitar els soldats a escridassar els seus compatriotes, a unir-se a ell en la burla als periodistes, que són un control crític de la tirania i que, com els manifestants, estan protegits per la Primera Esmena de la Constitució. Trump estava ensenyant als soldats que la societat no importa, i que la llei no importa. Només ell importa, i "estima" tant els soldats que els donarà "un augment generalitzat". Així és com parlaria un dictador a la guàrdia de palau o a paramilitars.

Assistim a un intent de canvi de règim, ple de perversitats. Té un component històric: ara hem de celebrar traïdors confederats com Robert E. Lee, que es van rebel·lar contra els Estats Units en defensa de l'esclavatge. Té un component feixista: hem d'abraçar el moment actual com una excepció, en què al líder se li permet tot. I, per descomptat, té un component institucional: els soldats han de ser l'avantguarda de la desaparició de la democràcia, i la seva feina és oprimir els enemics elegits pel líder –dins dels Estats Units.

Descriure la immigració com una "invasió", com va fer Trump en el seu discurs, pretén difuminar la distinció entre la política d'immigració de la seva administració i una guerra exterior. Però també vol transformar la missió de l'exèrcit nord-americà. Si els soldats i altres persones estan disposats a creure que la immigració és una "invasió", veuran els que no hi estiguin d'acord com a enemics. I això és exactament el que Trump va intentar aconseguir quan va retratar els funcionaris electes a Califòrnia com a col·laboradors en "una ocupació... feta per invasors criminals".

L'exèrcit nord-americà, com altres institucions nord-americanes, inclou persones de diversos orígens. Depèn en gran mesura d'afroamericans i persones amb permís de residència, però que no són ciutadans nord-americans. Intentar transformar l'exèrcit en un culte a la Confederació i en una eina per perseguir els immigrants provocaria grans friccions i danyaria greument la seva reputació, especialment si els soldats nord-americans maten civils nord-americans. (També hi ha el risc que provocadors, fins i tot estrangers, intentin matar soldats nord-americans.)

Trump explotaria aquest tipus de situacions. Vol canviar-ho tot. Vol un exèrcit que sigui un cos paramilitar personal. Vol que la vergonya de la nostra història nacional es converteixi en el nostre orgull. Vol transformar una república en un règim feixista on la seva voluntat sigui llei.

Però què volen els soldats nord-americans? El discurs de Trump va ser un esdeveniment molt ben organitzat, amb membres del públic seleccionats segons les seves opinions polítiques i el seu aspecte físic. Quatre dies més tard, però, la desfilada militar que Trump va organitzar a Washington –en honor del 250è aniversari de l'exèrcit i el seu propi aniversari– va ser àmpliament catalogada com un "fracàs", en què uns 6.600 soldats vestits amb uniforme de combat van caminar, no van desfilar, davant d'una escassa multitud. No va ser un espectacle de glòria militar.

Jo no hi era. Com almenys quatre milions de persones més als Estats Units aquell dia, jo era en una de les concentracions en contra de Trump. Va ser la protesta política més gran en un sol dia de la història dels Estats Units, que va eclipsar l'assistència a la desfilada de Trump i va demostrar que una democràcia només existeix si existeix un poble, i un poble només existeix quan els individus són conscients els uns dels altres i de la seva necessitat d'actuar mancomunadament. Aquesta consciència és el pitjor enemic de Trump.

Copyright Project Syndicate