06/05/2021

L'examen que trenca amb el sostre de vidre financer

4 min
Disponible en:

Un/a exministre/a d’economia del govern espanyol em va dir un dia: “El mundo financiero siempre ha sido cosa de apellido”. Quina raó que tenia. I no només a Espanya, sinó arreu del món. Segurament perquè on realment es guanyen diners és al món de la banca d’inversió i de gestió de fons d’inversió, les elits, des de temps pretèrits, han monopolitzat el sector. Per això sovint han fet el seu llenguatge difícil i inaccessible i les seves empreses només són accessibles per invitació. Uns han de picar pedra tot el dia mentre uns altres compren diners al 3%, els venen al 6% i a les 3 de la tarda són al golf. Afortunadament, la regla del 3-6-3 s'està acabant.

Primer, perquè amb uns tipus d’interès tan baixos arreu del món, cada cop costa més trobar bons rendiments (el marge 3-6-3 ja forma part de la història).

Segon, perquè amb un món cada cop més globalitzat i tecnificat, el capital cada cop és més eficient i va allà on rendeix millor, cada cop amb menys dependència de l’accent, refinat o no, dels venedors. Si el creixement global ve de la Xina o l’Àsia, les inversions aniran cap allà, deixant de banda els financers anglosaxons, acostumats a ser el centre del món.

Tercer, perquè els reguladors en van aprenent i per fi estan imposant millors lleis. Per exemple: abans un financer podia convidar clients o potencials clients a la zona VIP de Wimbledon o Wembley, o a un gran dinar al pis 50 del Shard londinenc. Ara això és impensable perquè va contra la llei: un ha d’asseure’s en una oficina i explicar les coses en un llenguatge senzill, que el client entengui –res de tecnicismes que s’utilitzen per impressionar i cobrar més comissió-. Cada cop més la corbata Hermès, el cabell rosset i les manicures elegants compten menys, i la capacitat d’explicar i convèncer, més.

I és per aquestes raons que hi ha un examen que està explotant en popularitat. El CFA (Chartered Financial Analyst) és un programa global sovint definit com "les portes al sector financer": les aproximadament 170.000 persones que han passat els tres nivells d’aquesta certificació professional, i no universitària, copen les taules on es gestionen milers de milions de fons de pensions, reserves de bancs centrals, importants patrimonis privats, amb tota la maquinària de recerca i vendes que la indústria genera. PIMCO o Blackrock, les dues grans empreses de gestió de fons d’inversió (amb més de 2 trillions), compten amb centenars de CFAs a les seves files, i veuen la proporció de CFA per empleat amb gran orgull.

Els monitors que indiquen l'evolució de la borsa australiana, a Sydney, en una imatge del març de 2020.

I és que ara, amb cada cop més competència i menys comissions, amb mercats eficients que fan que generar valor cada cop sigui més difícil, amb clients que necessiten i exigeixen resultats (com els governs deficitaris o amb importants forats al compte de les pensions), les empreses financeres s’han de posar les piles i oferir resultats –i per això necessiten fitxar més talent i menys presència, classe o accent.

I la manera més ràpida per trobar talent financer és captar CFAs –tant o més que anar-los a buscar als MBA de les millors universitats del món-. Aquests programes són caríssims (un MBA a Harvard costa uns 222.000 dòlars), mentre que el CFA es pot fer amb uns 10.000 dòlars (import que inclou els llibres, els preparadors i el preu que s’ha de pagar per fer cada examen), cosa que vol dir que el talent està més ben filtrat perquè només un grup molt reduït pot accedir als MBA de Harvard, Chicago, Iese, Insead o la London Business School. El CFA, a més, està 100% centrat en el món financer, que només és una part dels programes MBA.

La raó per la qual el programa té tan bona reputació i obre tantes portes en un sector tradicionalment tan tancat és perquè els tres examens que s'han de passar per aconseguir l’acreditació estan considerats dels més difícils del món. Fins enguany, milers de candidats seien en grans sales arreu del món (Excel Centre a Londres o Ifema a Madrid), i durant sis hores (amb dues per dinar) responien les preguntes en un llibret d’examen que té fins a 82 pàgines. Amb uns 30 segons per pregunta, amb preguntes que per norma general impliquen molts càlculs, milers de candidats senten com si els sortís fum del cap mentre teclegen ansiosament les calculadores financeres (ho sé per pròpia experiència). Sempre hi ha escenes de pànic, de nervis. La gent s’hi juga molt i només aproven una mitjana del 45%, aproximadament. Ningú no vol suspendre i tornar a estudiar durant un any les 300 hores que es diu que calen per passar cada nivell. Només un 10%, més o menys, passen els tres nivells a la primera.

Un altre gran avantatge d'aquest examen és la importància que se li dona a l'ètica professional. L'ètica representa quasi un 20% de l'examen als tres nivells, i si un està just a la ratlla entre l'aprovat o el suspens, és el resultat a la secció d'ètica el que decideix. En una època en què la indústria financera no té una gran reputació (crisi 2007-08 i escàndols que mai semblen acabar), una autoregulació ètica és un dels grans favors que el sector financer pot fer-se a si mateix.

Finalment, com que és l’esforç i el talent el que du a l’èxit, això ha permès que grans col·lectius fins ara molt poc representats al món financer ara hi tinguin cada cop més presència: sobretot dones i, sobretot, dones asiàtiques, visiblement molt presents als exàmens a Londres. Si abans costava molt imaginar dones asiàtiques a les entranyes del món financer anglosaxó, ara cada cop és menys estrany, perquè elles poden produir el que el sector necessita: resultats.

I que això passi és bo per a tots, no només per a qui pot arribar a xuclar d’aquest pot tan lucratiu: és bo per als milions de pensionistes que tindran una gestió més professionalitzada, per als governs o qualsevol client, que rebran millors explicacions i podran comparar millor qui ofereix un millor servei i millors resultats. Un món financer que ja no estigui monopolitzat per homes anglosaxons privilegiats ha de ser bo per a tothom.

Elena Moya és escriptora

stats