Ara que comença el nou curs polític, m’agradaria dir una cosa innegable: pareix que a l’esquerra li agrada que governi el PP i Vox. Ja ho diu el poeta i activista García Montero: als partits d’esquerra els “convé molt” que hi hagi Vox, un partit al qual considera que cal “cuidar”. Perquè com més renou fan els fatxes, més mobilitzada està l’esquerra. Sí, sí, no m’heu llegit malament. Quan mana la dreta, els progressistes pareix que s’encenen com si fossin coets de Sant Joan: assemblees, manifestacions, pancartes, comunicats... Tot un festival d’energia social.
Però quan l’esquerra, “la de veritat”, arriba al govern… ai, aleshores comença la depressió col·lectiva. Decepció rere decepció. Casualitat? No ho crec. És gairebé un mecanisme de rellotgeria: quan aquests partidets arriben al govern, tot el sistema –mitjans, opinadors, tribunals– es conjuren per fer-nos creure que canviar les coses és impossible. I a sobre, ho tenyeixen d’esperit crític.
Els politòlegs ja fa temps que ho expliquen. Quan un partit petit i “radical” entra al govern, passa a ser percebut com un traïdor: massa tou per als seus i massa extrem per als altres. Resultat: els votants fugen. I, per si no n’hi hagués prou, la maquinària mediàtica es posa les botes. Al final, resulta que l’esquerra ha de menjar tofu, anar en bicicleta i ser coherent fins a la mort, mentre que els altres poden robar a mans plenes i fer la volta al puticlub sense que ningú s’escandalitzi. I qui hi guanya amb això? Exacte: els de sempre, els que han manat tota la vida.
Per acabar-ho d’adobar, dins la mateixa esquerra tenim una afició per buscar messies i moments èpics. Que si Pablo Iglesias, que si Pedro Sánchez, que si Yolanda Díaz… Els elevam a la categoria de salvadors, i després, inevitablement, ens enfonsam amb ells. Mentrestant, els problemes reals –la desigualtat, la precarietat, les ferides socials– queden en segon pla mentre les notícies (dels mitjans progressistes!) parlen del Fiscal General o de la darrera ocurrència d’Abascal… Flipant!
Alguns, il·lusos, pensen que tot se solucionarà amb una gran revolta moderna, com fou el 15-M o el Procés català. I és que dins l’esquerra ens encanta pensar que el món es mou a cop de Revolucions, amb majúscula. Però la realitat és molt menys cinematogràfica. La història ha demostrat que la majoria de canvis no venen d’una guspira màgica, sinó de transicions llargues, pesades, amb debats eterns, contradiccions, dubtes i, sí, moltes influències polítiques. I aquí és on som ara.
I és per això que la gent d’esquerres ens ho hem de fer mirar, perquè així no anem enlloc. Potser toca prémer el botó de reset ideològic –o com a mínim fer un update– perquè aquestes manies nostres són un carreró sense sortida. Les revolucions discretes i sense focs artificials no són glamuroses ni donen likes, però són les úniques que realment funcionen. I això ho hauríem de tenir claríssim. No pot ser que quatre diaris amb aires de New York Times, tiktokers pesats i televisions controlades per l’Ibex-35 ens diguin per on hem d’anar.
Així que, potser, l’error és nostre quan esperam que els partits progressistes ens il·luminin amb miracles institucionals. Perquè al marge dels seus errors (que en tenen, i molts!) les institucions són un terreny minat: si no et destrossen els teus votants, et destrossa la dreta mediàtica, i si no, el sistema judicial. S’hi ha de ser al Parlament, clar, però la transformació social, la que deixa empremta, passa sovint fora dels despatxos. Passa en col·lectius feministes, en assemblees juvenils, en festes alternatives, en la manera com una ciutat decideix viure’s a si mateixa. I sí, encara que sembli poca cosa, aquests moviments lents, de pluja fina, són els que acaben canviant la història. M’agrada recordar les paraules de Periko Solabarria: “Cal trepitjar més fang i menys moqueta, ja que al fang es deixa empremta”. Preguem-ne nota. Els reaccionaris ho saben, i per això els temen, als que trepitgen fang. Però la gent que fa bullir l’olla ha de saber que, de mica en mica, es construeix un altre futur.
P.D. En relació amb aquest tema, les festes populars de Palma són un exemple clar de dues coses: la miopia dels partits d’esquerres i el poder real de l’organització veïnal. Col·lectius com l’Obreria de Sant Sebastià o Orgull Llonguet han aconseguit revifar en 10 anys una ciutat que semblava plana i previsible. Ho han fet sense pressupost, sense patrocinadors i al marge de les institucions, demostrant que el carrer pot transformar la realitat.
El cas de la festa de Canamunt i Canavall, que es va celebrar fa uns dies, és de manual: l’Ajuntament intenta segrestar aquests moviments populars, ofegant-los amb burocràcia i restriccions, mentre premia empreses privades amb DJ i concerts prefabricats. Quan la gent de base fa bullir l’olla, els de dalt contraprogramen per robar protagonisme i convertir-ho en un espectacle buit. Mentre Jaime Bonet acaricia macrofestivals, es posen bastons a les rodes a qui realment transforma la ciutat. Recordem-ho!
