L’espanyol d’esquerra i l’espanyol de dreta
Hem de suposar que l’afer Ramón Tamames al Congrés dels Diputats es pot donar per acabat? Seria una santa cosa, perquè, vulguis o no, aquesta batalla interna contra els sentiments que suscita en cadascú de nosaltres la trista figura de l’economista és ben segur que deu tenir preu. Si no l’hem començat a pagar, no trigarem molt a fer-ho. Tamames va ser una mica de tothom en aquella Espanya transitòria. Veure’l ara refugiat en el racó més ultra no millora la nostra qualitat de vida. Ens deprimeix.
Descartades en principi les variacions sobre el tema de la senilitat clínicament diagnosticables, descartada igualment una trabucada ideològica massa aparatosa, hi ha gent –d’això que en deim observadors i/o analistes polítics– que atribueix la reaparició de Tamames a un afany, a una necessitat biològica de notorietat. Però aquesta interpretació dels fets tampoc no acaba de convèncer, perquè ell assoliria notorietat amb qualsevol gest que ens recordàs qui era –i qui és? No necessitava traspassar els límits de l’espectacle. Tamames és Tamames, i prou.
Passa que aquest prou no decideix bondats especials ni tresques pel santoral polític d’esquerra o de dreta. Pel que ha dit al Congrés, i en clara contradicció amb el que havia dit i escrit antany sobre catalans, llengua i altres ancoratges de l’Espanya eterna, Tamames ens ha recordat que un home intel·ligent, no sospitós d’esquerranisme, havia dit que el més semblant a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. Aquestes paraules són de Josep Pla, un home que, per damunt de tot, era discret. Tamames, no. N’ha donat mostra en ensenyar-nos com un espanyol d’esquerra és alhora un espanyol de dreta, fet que, en condicions no tan renoueres, també ens havia demostrat, per posar un sol exemple, el PSOE del 155.
