L’error com a mesura
La cita pertany a Otaberra (Blackie Books, 2023), el nou llibre d’Elisa Victoria, que m’he estat llegint perquè conduesc una conversa entre ella i Jacobo Bergareche en una de les activitats de l’imminent FLEM 2023:
“¿… está todo el mundo en otra parte o solo le pasa a ella? Tal vez si hubiese una turbulencia, si el piloto automático fallara, aterrizaría en el sitio. Tal vez las gimnastas y las patinadoras solo entiendan la magnitud del presente a costa de los errores cometidos durante el ejercicio”.
En el primer que vaig pensar, quan ho llegia, va ser en les meves sensacions quan toc la bateria: com fins i tot una petita imprecisió és capaç de retornar-me al meu cos, recordar-me que, en efecte, estic tocant la bateria, mentre que la major part del temps estic immers en una mena de deriva de la consciència en què les coses solen fluir millor com menys pens en el que estic fent i més em deix endur per la memòria muscular i la pura tracció del ritme. No som un gran bateria, així que aquestes errades, petites o grans, són un codi Morse constant a cada concert i, de fet, l’únic que record en acabar, amb una mescla de vergonya i resignació. Però amb el temps he après que la immensa majoria d’aquestes lliscades passen desapercebudes per a la majoria dels presents, fins i tot per als meus companys de grup, i que només es tracta de la meva naturalesa imperfecta, reclamant-me un poc d’atenció: és l’error, retornant-me al moment present, quasi com si tengués vida pròpia. De nou cit Victoria: “Tal vez el valor del error radique en su poder, claramente superior, de anclar a la gente al suelo”.
Però alguna cosa poderosa va ressonar en mi llegint els primers capítols del llibre, més enllà de les meves sensacions quan toc la bateria o quan faig qualsevol altra cosa (de fet, en passa el mateix escrivint, etc): aquesta idea que són les nostres cagades el que ens manté aferrats al moment, el que ens obliga a retornar a ser conscients dels contorns del nostre jo, un cop i un altre, cada vegada que ens deixam anar pel corrent d’esdeveniments i aconseguim oblidar-nos un poc del pes de ser nosaltres mateixos.
Potser és perquè des que era ben petit he sentit que hi havia alguna cosa profundament errònia en mi, un defecte de fàbrica que m’incapacitava per viure i ser estimat, un desencaix insondable que feia de mi un ésser essencialment fraudulent i tarat. Amb el temps he après a conviure amb aquesta sensació i a fingir, la major part del temps, que som un humà acceptablement funcional, però això no vol dir que hagi deixat de sentir aquesta incomoditat, com un constant renou estàtic de fons que acompanya cada segon de la meva vida.
A la novel·la d’Elisa Victoria aquest desencaix és també interpretat com una impugnació al conformista i hipòcrita estil de vida d’un poble petit, on les diferències són sentenciades amb severitat, però on també podrien ser una oportunitat per fer palanca i eixamplar els marges que donen sentit a una realitat estreta i carregada de pors i prejudicis.
No tenc gens clar que els desencaixats tenguem cap oportunitat de fer d’aquest món un lloc mínimament millor, però a estones pens que és d’aquesta inadequació d’on prové l’impuls creatiu, l’única forma que tenim els pusil·lànimes d’enfrontar-nos a cruel hostilitat de la vida.
Després torn a cometre algun error.
I l’error em retorna a terra i ja.
