02/10/2022

L’enfonsament televisat

2 min

A vegades cal tocar fons per tornar a començar. Aquesta és l’única forma positiva d’agafar-se el trist acte de record de l’1 d’Octubre de dissabte a l’Arc de Triomf. Discursos llargs, sabuts, que sonaven buits, i això que estaven carregats de raons. Però eren incapaços de cridar a l’acció i, per tant, eren emissors d’un bucle infinit.

El discurs de Carme Forcadell va proporcionar la imatge perfecta del bucle: mentre demanava “Deixem de barallar-nos, enfrontem-nos amb l’Estat, no entre nosaltres”, rebia una xiulada ben sonora que, encara que no era per a ella, Forcadell va entomar amb l’enteresa democràtica del polític que hi és a les verdes i a les madures, amb la categoria personal de no defensar-se darrere dels seus tres anys i mig de presó. Fins i tot va tenir el coratge de dir “Molts de vosaltres esteu enfadats, i ho comprenc i ho comparteixo”.

Puigdemont va fer un discurs presidencial i va marcar un camí, però la seva estratègia no és només la contrària a la d’Esquerra sinó que representa una invitació a Junts a deixar el Govern si l’executiu no pot defensar “el desbordament”. Si la consulta entre la militància que Junts va anunciar per a aquesta setmana potser semblava pensada per quedar-se, ara serà per marxar, si res no canvia en aquestes hores.

Massa pugna històrica i massa ferides entre Puigdemont i Junqueras del 2017. Dels actors, tots, del 2017, és pràcticament impossible esperar-ne un full de ruta compartit. I l’anunciada llista cívica de l’ANC és respectable, però representarà una divisió més en aquesta galàxia dividida.

Va ser un enfonsament televisat, la certificació en imatges que ja no queda gairebé res de l’empenta unitària del 2017, excepte la voluntat de molta gent. Cinc anys en la vida d’un país no són res i la idea no marxarà, però dissabte es va viure el final d’una època.