L'art com a defensa (i contraatac)

Al nou pròleg de l'escriptora Jeanette Winterson per a El bosc de la nit, una novel·la de Djuna Barnes publicada el 1936 i que ara recupera Labreu Edicions, hi apunta que el llibre parla del i des del seu temps, malgrat que no esmenti en cap moment l'inquietant i evident augment de poder de Hitler, ni la Guerra Civil espanyola que havia esclatat just aleshores, per exemple. La novel·la es preocupa d'una altra història, d'uns personatges que pertanyen al gran grup dels marginats (gais, trans, poetes...) que, en aquell moment, habitaven París; personatges sense un lloc al món i desesperats: lliurats a una guerra, encara que una altra. La novel·la de Barnes no parla de la frustració ni de la por d'un conflicte bèl·lic que està a punt d'esclatar i que, de ben segur, omplia les portades dels diaris i les boques del gruix de la població. I la prologuista ho assenyala perquè és conscient que aquest fet pot provocar estranyesa a alguns lectors.

Ens passa, si ho rumiem per sobre, que ens sembla una decisió egoista, irresponsable, desconnectada de la humanitat com a col·lectiu, que un artista no 's'impliqui'. Ens fa l'efecte que això no és digne del gran escriptor, del gran músic, del gran artista. I tot seguit, la culpa ens envesteix al galop. Al cap hi retruny aquella pregunta sobre si o què 'escriure després'. Perquè els creadors del nostre temps llegim, ens informem, arribem a entendre prou aproximadament com s'ha arribat fins aquí; però al cap d'una estona, ja hem tornat al nostre dia de cada dia i a les curolles que el belluguen. No hi ha res, dins nostre, que aquesta nova dosi de barbàrie hagi canviat, perquè la bogeria i la brutalitat del poder i dels humans ja l'havíem assumida de fa temps, així com la injustícia del viure; perquè no hem viscut ni un sol dia que no s'estigués assassinant algú en algun lloc del planeta. Perquè l'absurd ja impregnava les nostres obres, els nostres somnis.

“Què pensen, què somien els humans quan ja no hi ha res a fer?”, ens planteja Pedra, paper, estisores, del rus Maksim Óssipov (en trad. d'Arnau Barios, a Club Editor). La resposta que ens donen aquests contes preciosos és que, en general, dins el cap i el cor, als humans ens hi ballen –independentment del moment històric– els neguits i les preguntes de sempre. Al llibre El Tercer Reich de los sueños (trad. de Leandro Levi i Soledad Nívoli, a Pepitas de Calabaza), Charlotte Beradt hi va aplegar els somnis, i sobretot els malsons, de botiguers, paletes i oficinistes alemanys. La resposta a la mateixa pregunta, en aquest cas, és més contundent: la profetitzaven, la barbàrie. Però els seus caps i els seus cors bullien igualment amb la preocupació per les 'llibertats de cada dia' (la de tenir casa, la d'estimar i ser estimats, la de poder parlar d'allò que ens vingui de gust).

Quan ens desesperem, quan la por ens enfanga, tornem a donar importància als somnis, i semblantment, a la música, la literatura i l'art. Va quedar en evidència durant el confinament i ara hi torna: una sèrie de decisions, tant de Rússia, com d'Ucraïna, com dels països europeus ho palesen. Les institucions i el públic arremeten contra l'artista i el deixen a la intempèrie, sense poder treballar (que és el seu únic mitjà de subsistència física i espiritual); perquè, tot d'una, recorden que la seva tasca és important, que la seva obra 'afecta' els individus i els col·lectius.

Encara puc decidir què vull dir en aquest diari (cosa que els periodistes russos ja no poden fer), què vull denunciar (Vladímir Putin) i a qui vull donar suport (als oprimits). És per això que aprofito per insistir que no és el poble rus qui bombardeja els ucraïnesos, i que els governs no s'ataquen els uns als altres, sinó als pobles que els han donat poder. I us voldria animar a donar també suport a una part d'aquesta població: als artistes d'ambdós territoris. L'escena de la música electrònica, com que té molt present que pertany als marges i a la cultura col·lectiva, s'ha organitzat prou de pressa, amb el suport de plataformes internacionals com Resident Advisor o Bandcamp. Que no us sembli superflu donar un cop de mà als qui, només quinze dies enrere, vivien de fer cantar i ballar. Aquest web distribueix els donatius entre la comunitat cultural ucraïnesa: https://k41community.fund/ . Pot fer l'efecte que posar-se a ballar per ajudar els companys d'un país que està sent bombardejat (i els del país que bombardeja i censura els 'locals') és una frivolitat. Potser ho és. Quan llegim sobre artistes que ajudaven a salvar manuscrits o teles, també se'ns barreja un sentiment d'agraïment amb un altre pel qual els jutgem perquè feien això, en comptes d'agafar un fusell. No puc dir que no m'hagi defensat mai amb les mans o si ho faré mai amb armes; però sé cert que la literatura, la música i l'art (els somnis) defensen la vida, i fins i tot poden contraatacar.

Laia Malo és poeta, traductora i músic