L’arquitecte Torres Clavé i el GATCPAC (1962)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de l’arquitecte Oriol Bohigas (Barcelona, 1925-2021) a 'Serra d’Or' (X-1962). Una de les primeres valoracions a la premsa en plena dictadura franquista dels treballs de l’arquitecte, dissenyador i activista cultural i polític Josep Torres Clavé (Barcelona 1906 - Montbrió de la Marca, 1939). Un grup d’estudiosos de la vida i obra de Torres Clavé reivindica actualment la seva memòria mitjançant diverses iniciatives.

[...] El GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), entitat que va morir el 1937 com tantes víctimes de la Guerra dels Tres Anys, havia nascut el 1930 a Via Laietana, nº 18, a l’estudi que hi havien establert Josep Lluís Sert (títol de 1928) i Sixt Illescas (títol de 1929) tot just acabada la carrera. [...] La primera Junta era constituïda pels socis fundadors, entre els quals hi havia Josep Torres Clavé (títol de 1929). [...] Torres és una de les dues personalitats importantíssimes a les quals l’arquitectura catalana deu la seva gairebé miraculosa supervivència. L’altra és Sert, nom avalat sobretot per la tasca docent a Harvard, per una acurada formació, per un “aristocratisme d’esquerra” a la moda, per un eficaç període de col·laboració al despatx de Le Corbusier. Encara tenim viu el record de les belles casetes de Garraf –les meravelloses cases de cap de setmana acabades l’any 35– que va construir Sert amb Torres, avui bàrbarament mutilades pel folklore més estúpid. Van ser unes obres culturalment transcendents del treball conjunt dels dos grans arquitectes. [...] A diferència de Sert, Torres Clavé és un nom que hem de presentar fins i tot a molts arquitectes del país. A ell li devem, tots plegats, molt, i li deuríem encara més si no hagués mort en aquell dramàtic migdia del 12 de gener del 39, destrossat per unes bombes d’aviació, al front de Montbrió de la Marca, víctima d’un dels episodis de la dramàtica retirada de Catalunya. Sovint hem pensat si Torres i Sert haurien canviat el nostre panorama arquitectònic, encarats a la deserció col·lectiva a partir de l’any 40, si, l’un i l’altre, la mort i l’exili no els hagués definitivament allunyats. Però això és imaginar coincidències impossibles; és oblidar quines foren les tràgiques circumstàncies col·lectives durant aquells anys al nostre país. El GATCPAC –no ho podem pas oblidar– fou, en resum, l’obra personal i abnegada d’aquests dos homes. [...] Tot i la guerra, les activitats d’un i altre, i d’altres membres del Grup, es perllongaren fins a l’any 37. Sert i Lacasa construeixen el pavelló espanyol a l’exposició de París del 37, amb la famosa font de mercuri de Calder i amb el sensacional Gernika de Picasso, que iniciarà, potser, una nova època en la història de la pintura mural. Torres Clavé, amb la col·laboració de Joan Prats i de la periodista Maria Luz Morales, llançarà l’últim número de la revista trimestral A.C. (Activitat Contemporània), que conté un radical pla d’acció immediata en el problema de l’amuntegament del casc antic de la ciutat. L’any 36, Torres, Sert i Subirana havien enllestit un projecte notable: el Dispensari Central Antituberculós, sens dubte l’obra mestra del nostre racionalisme i una de les peces més importants d’Europa, desgraciadament molt desconeguda, perquè el seu acabament va coincidir amb la guerra i la posterior lluita ferotge contra l’arquitectura moderna. [...]