De vegades, les coses importants queden reduïdes a ben poc.
En vaig tornar a ser conscient fa unes setmanes, quan de camí a l’escola amb el meu fill, em vaig creuar una mare amb el seu nadó en braços, fent voltes en cercles al voltant del mateix portal –vaig intuir que era casa seva–, gronxant aquella criatura amb una mescla de dolçor i desesperació que coneixia bé: no hi ha res més frustrant que intentar dormir la teva criatura i que es resisteixi, amb aquella mescla igualment pregona, a deixar-se anar son endins.
Els infants són així. No saben adormir-se sols, ni reconèixer la son; paradoxalment, la son els fa anar passats de voltes, els provoca una hiperactivitat delirant i estràbica; mai tenen fred, mai tenen set i odien els canvis d’estat: no volien anar al parc, però ara no volen tornar a casa; no volien banyar-se, però ara no volen sortir de l’aigua; no volien posar-se aquells calçons, però ara que has vist que no li conjunten, no hi haurà manera d’aconseguir que accedeixi a posar-se’n uns altres.
Amb el temps aprens a conviure amb la mena d’exasperació que només ells són capaços de provocar. Res m’ha duit tan al límit com el meu fill, res m’ha fet sentir tan inútil, desarmat i incompetent, tan desmanotat i perdut.
Quan va saber que havia de ser pare, un dels meus millors amics em va donar un consell que he recordat més d’una vegada: hi haurà un moment en què vulguis tirar el teu fill per la finestra (o tirar-s’hi tu, afegiria); no et sentis culpable (i no l’hi tiris, afegiria també).
Però també tenen coses bones. De fet, sobretot coses bones. No hi ha res com la rialla d’un fill. No hi ha res com veure’l créixer, convertir-se en una persona, veure com, a poc a poc, es desferra de tu i comença a estar en el món fent la seva pròpia ombra i no sota la teva.
I, sobretot, diria que no hi ha cap sensació comparable a la de veure com el teu nadó tanca els ulls i es queda adormit, especialment quan fa hores i hores que ho intentes. No hi ha cap situació equiparable. El conhort que sents respirar profundament i saps que el teu fill descansa és un dels sentiments més intensos i agraïts que mai he experimentat, una mena d’alleujament únic.
El meu fill va ser dels que no es volen perdre res: fins als tres anys no va dormir més de tres o quatre hores seguides i durant els seus primers anys de vida el més habitual era passar les nits anant d’un llit a l’altre, d’una habitació a l’altra, del dormitori a la sala, intentant que algú dormís mentre l’altra el gronxava.
La seva mare passava la major part del vespre amb ell. Jo, perquè pogués dormir un poc, m’aixecava prest alguns matins i sortia al carrer amb el cotxet i a fer voltes i voltes. Record fer anar el cotxet cap endavant i cap endarrere quan m’aturava en algun semàfor, allà on les rajoles tenen relleus circulars perquè els cecs sàpiguen on aturar-se: m’aturava allà una bona estona, cap endavant, cap endarrere, esperant que succeís el miracle.
Inevitablement, el miracle arribava.
El meu fill tancava els ulls.
I jo sentia aquella pau, com si hagués acabat una guerra o com si totes les peces del trencaclosques que és el món de sobte encaixessin unes amb les altres. De vegades, com he dit, les coses de veres importants són ben poca cosa: com les pipelles d’un infant tancant-se.
