Els Kunta Kinte de la cultura i el tercer sector

Amb la crisi del turisme sembla que, ara sí, hi ha unanimitat en la necessitat de no tenir tots els ous dins el mateix paner. Tanta com manca d’iniciatives reals que ens permetin trobar el Sant Grial de la diversificació a curt termini. Les alternatives existeixen, però, ens agradi o no, la seva implementació serà llarga i costosa en una comunitat sistemàticament expoliada i amb els nivells de qualificació més baixos d’Espanya, que, tot s'ha de dir, és a la coa d'Europa. El primer passa per reformular la nostra relació amb l'Estat, el segon per fer autocrítica i començar a dir les coses pel seu nom.

L'abandonament prematur dels estudis sempre s'ha associat a la facilitat per trobar feina en un sector de serveis àvid de mà d'obra no qualificada. I és cert, una cara de la moneda que tots coneixem. Però poc en parlam, de l’altra, de la manca d’atractiu per al jovent d'aquells nínxols laborals en què es requereix una qualificació mitjana o alta. Perquè, a excepció del funcionariat, la precarietat i els baixos salaris del món de la cultura, la investigació o l'anomenat tercer sector són d'explotació. Salaris molts semblants als de Kunta Kinte en què la tortura física és substituïda per la psicològica. Explotació cultureta, però explotació, al cap i a la fi.

L’argument clàssic per justificar-ho és la manca de recursos econòmics actuals, però l’origen del problema ve de lluny i ho hem normalitzat sense oposició. No dubt que moltes iniciatives, si no es fessin des del voluntariat, no serien viables, però és vergonyós veure que l'excepció es converteixi en norma i, el que és pitjor, es practiqui des d'una administració amb cada vegada manco escrúpols. Perquè no posarem en dubte que els picapedrers que rehabiliten edificis històrics com la Seu cobrin per la seva feina (no en faltaria d'altra), però no trobam estrany que es demanin ponències, informes o articles gratuïts a doctors en Història. Als anys vuitanta et donaven un plat de fang amb el teu nom, ara ja ni les gràcies.

Algun panxacontent amb cadira i sou assegurat dirà que canviar aquesta realitat seria prostituir la cultura, mercantilitzar-la o ves a saber quina altra bajanada. Molts es posaran a ells d’exemple –“jo no he cobrat mai per això“ o ens torraran l’orella amb un “jo quan era jove...". Obliden que abans menjar morena un parell d'anys assegurava un futur millor, però avui dia els joves saben que el sacrifici en aquest àmbit és garantia de ben poca cosa. En el fons, aquests discursos amaguen la por a la pèrdua d'uns privilegis que els permetin continuar gaudint de mà d'obra gratuïta, acrítica i agraïda. El principal perill, però, és que, com a la política, si no hi ha salari només s’hi poden dedicar aquells que tenen el sou assegurat, de manera que es perpetuen l'elitització i el nepotisme.

Hi ha casos i casos, però la precarització és un peix que es menja la coa on intervenen tres nivells d'explotació. En primer lloc, l’autoexplotació del treballador aturmentat per absurds remordiments de rebre una remuneració per una feina que altres o ell mateix han realitzat, potser, de manera voluntària. Ho veureu si parlau amb ells més de mitja hora. Es justificaran i gairebé demanaran perdó per tenir un salari, per ronyós que sigui. A veure, jo en el fons ho faig per vocació! O... És que si no cobràs no podria fer-ho! Talment com si fos un pecat fer feina i viure dignament del que t'agrada. Malauradament, aquests mantres tenen poc de budistes i esdevenen un tir al peu, un gol a pròpia porta.

Per a l’Administració, o entitat contractant, l’anterior és massa golós i, com faria l’empresari més dèspota, se'ls pagarà el mínim hi hagi o no doblers. Empreses i treballadors són víctimes d’externalitzacions de serveis mal dotades. El segon nivell d'explotació es basa en una premissa molt bàsica: sempre hi haurà algú altre disposat a fer-ho, sobretot si hi ha valor afegit o una causa per la qual lluitar. Al llarg de la vida he conegut desenes de fundacions, associacions culturals, ONGD, ONG... A excepció de S'Altra Senalla, poca sensibilitat he vist sobre el tema, ni a dretes ni a esquerres. De fet, no és gens estrany que aquells que s'omplen la boca defensant la vida digna o els drets dels treballadors siguin els primers a fer el feix damunt els seus treballadors. I a diferència de la resta del sector privat, no hi ha opció per a la queixa o la crítica sota pena d'acusació de traïdoria.

Finalment, al tercer nivell, hi trobam l’explotació que promovem entre tots. La que feim quan exigim que tot allò relacionat amb la solidaritat, la recerca, la integració social, la cultura... sigui gratuït. Quan permetem que les entitats de les quals som socis precaritzin les condicions de vida dels seus treballadors. Quan en som els impulsors amb frases desafortunades com ara "i cobres per fer això?”, sense demanar ni tan sols la qualificació o les condicions laborals. Més encara, quan davant la injustícia exigim omertà amb l'excusa de no perjudicar una o altra causa.

Reconec que el tema és complex perquè la frontera entre treballador i voluntari no sempre és clara. Molts hem fet o feim tasques de voluntariat, però en cap cas es pot comparar fer una tasca puntual amb fer-hi feina i dependre'n per sobreviure. A diferència dels Kunta Kinte de la cultura i el tercer sector, nosaltres som lliures per decidir si volem o no fer-ho sense risc de quedar al carrer. I que consti que ja estaria bé que es valoràs molt més el voluntariat amb algun sopar que no fos de pa amb oli eixut amb pernil del barat. Sobretot des de l’Administració, que només s’atreveix a comportar-se així amb un col·lectiu en concret.

I ho continuaran fent, ells i tota la resta, mentre investigadors, gestors culturals, tècnics d’ONG i treballadors d’entitats no diguin que ja n'hi ha prou. I tant de bo que sigui així pel bé de tots. No té sentit continuar maltractant el personal amb un discurs i estètica pseudoproletària que només es creu qui té la vida assegurada. Això sí que fa mal. Si tant s'estima la cultura, començar a posar en valor la seva tasca hauria de ser una prioritat per fer-la atractiva per al jovent. És la millor manera que agafi embranzida i, sobretot, un futur més falaguer. Potser, així, quan parlem de ser un referent europeu en cultura o diversificar l'economia des de l’economia del coneixment, a molts no ens pegaran les rialles.