Ja en parlarem el 13
La presència de Carles Puigdemont com a candidat és objectivament una bona notícia. Estem en el camí de la reparació de les víctimes de la repressió, i això hauria d’alegrar a qualsevol demòcrata. És bo fins i tot assumint el preu a pagar, que és una campanya excessivament emocional, en què es parla més del passat recent que del futur. Una campanya en què el partit de Puigdemont ha acceptat resignadament que les seves sigles quedin eclipsades pel cognom del seu líder, convertit, ell sol, en argument electoral i en objecte de plebiscit.
La infantil maniobra de Pedro Sánchez, digna d’un melodrama televisiu, ha aprofundit en aquesta personalització, duplicant el sentit plebiscitari de les eleccions. Com a resultat, la política catalana és ara mateix el banal escenari d’una baralla de galls, que té com a objectiu la concentració del vot a favor –i sobretot, en contra– de dos líders personalistes, que han posat la seva vida i la seva carrera a la balança. Donar-li un disgust a Puigdemont o a Sánchez ha esdevingut el principal reclam de la campanya.
El nivell de teatralització és tan alt que ens podem preguntar si el repugnant estirabot del líder de la UGT catalana, Matías Carnero, va ser una relliscada o un exemple de la tècnica del poli dolent / poli bo, en què Carnero fa de fatxa maleducat i Illa apareix tot seguit per demanar disculpes a “qui s’hagi pogut sentir ofès”. Al cap i a la fi, l’objectiu del PSC és que Puigdemont continuï sota els focus. Així, els votants més espanyolistes es mobilitzen, si és que no ho estaven prou amb el desembarcament de Pedro Sánchez, abillat amb la túnica de màrtir del lawfare del qual, oh paradoxa, ha estat còmplice a través del CNI. Potser per això, en els mítings del PSC, les aclamacions sonen desconcertades. ¿Ara estem en contra dels jutges, com Pablo Iglesias i els indepes?
Davant d’aquesta dialèctica una mica futbolera, les opcions amb candidats menys carismàtics ho tenen complicat per fer-se sentir. El president actual, Pere Aragonès, prou que s’esforça a explicar èxits i amagar fracassos. Però el seu partit ha estat més d’una dècada reduint el seu discurs a l’horitzó d’una independència que sembla més lluny que mai, i és lògic que els seus votants de sempre no trempin amb les xifres d’atur, exportacions, despesa pública o conceptes similars, tan prosaics. El descens d’ERC a la dura realitat ha estat brusc; molts dels seus votants encara busquen una mica d’èpica, que és l’ingredient màgic de Puigdemont. Ell no pot prometre gaire més que ERC, però sap fer enfadar els espanyols. Davant d’això, ERC té l’esperança del seu vot fronterer amb PSC, Comuns i CUP. Però les fronteres poden ser vies d’entrada o de sortida; el resultat d’Aragonès és el més difícil de pronosticar.
Sentirem moltes bajanades, i també moltes mentides, d’aquí al dia 12. No hi ha cap enquesta, ni la més esmolada, que ens pugui dir quin o quins partits formaran part del pròxim govern. Hi ha massa vetos i massa comèdia. Ara bé: el bloqueig, i fins i tot una repetició electoral, estan sobre la taula. Si Illa rebutja el suport de Junts o ERC, es pot quedar sense governar. Però si hi pacta, voldrà dir que Sánchez ha cedit molt més del que Espanya li pot perdonar. Zapatero ja li deu haver explicat com va, això. El que passi a Barcelona, doncs, reverberarà a Madrid; potser el que està en joc no és només el govern del país, sinó el destí de la precària majoria que, de moment, manté al PSOE a la Moncloa. Tant per a ERC, com per a Junts, com per als sobiranistes bascos, és una oportunitat que potser no es repetirà: la de transformar l’Estat o abocar-lo a la crisi sistèmica.
L’endemà de les eleccions és quan tocarà parar l’orella de veritat.
