El Parlament i la pèrdua de neurones
La legislatura passada ja va ser dura de suportar al Parlament, però les intervencions d’aquells diputats semblen dignes de Ciceró al costat del que hem d’escoltar setmana rere setmana aquest quadrienni. Hi ha una part positiva, perquè he après a valorar la sofisticació dels fils argumentals que desenvolupen els meus fills a l’hora de sopar –són dos adolescents normals, ni especialment curts ni especialment brillants–, perquè tenen una profunditat que ja els agradaria a molts diputats de la Cambra. Hi ha excepcions, és clar. Cert diputat menorquí que parla amb normalitat, sense llegir i enraonant amb lògica, ens ofereix des de fa anys moments d’esperança.
Per què escoltar els debats parlamentaris em fa pensar cada dimarts que perd neurones extra? Intentaré resumir-ho, perquè podria omplir una pàgina sencera explicant-ne les raons. En primer lloc, molts no parlen, sinó que llegeixen. I llegeixen malament: no entonen, no respecten la puntuació i es perden a mitjan text. Potser és que han perdut capacitat de concentració de tant mirar el mòbil. O tal vegada és que un pobre assessor ha escrit una intervenció –la majoria són dignes d’oblidar-la al cap de deu segons– i ni tan sols l’ha llegida abans, per si de cas. Una altra cosa cridanera és que, independentment de la resposta del conseller de torn, llegeixen una rèplica que també està prefabricada i que moltes vegades sembla absurda. Escolten els que els diuen? No són capaços de replicar alguna cosa coherent, que els faci semblar éssers humans en lloc de robots?
Després estan els intensos, els que defensen qualsevol posicionament o iniciativa com si fos una qüestió de vida o mort, com si fos el seu deure moral suprem. Però tanta intensitat se sol convertir en paròdia. En aquest punt, sempre hi ha un rival polític que somriu i diu: “El veig molt nerviós”. Ja fa gairebé 12 anys que sent aquesta frase, fins al punt que em peguen calfreds cada vegada que algú la pronuncia.
No em vull oblidar dels no s’atreveixen a triar un idioma i opten per un castellorquí que pot ser graciós quan una fa un vermut amb els amics i ja estan tots alegres, però que en seu parlamentària provoca una mescla d’estupor i plorera.
I els bromistes! Darrerament molts fan gracietes. Ho sé perquè és habitual que només es facin gràcia a ells mateixos. De fet, després d’un acudit solen adoptar una postura d’orgull, que demostra que això se’ls ha ocorregut a ells solets. Tanta agilitat mental és per estar-ne orgullós. Tot es desenvolupa entre aplaudiments rutinaris dels companys, que supòs que ho fan perquè, després de cada intervenció, queda menys perquè acabi el ple.
