Kant al rescat del clima
Tot i que la publicació de Sisè Informe de l’IPCC està prevista per al març del 2022, sembla que diverses pulsions peremptòries fan que se’n vagin succeint les filtracions. Algunes deixen titulars certament estremidors: “La vida a la Terra pot recuperar-se d’un canvi climàtic important... La humanitat, no.”
L’IPCC és l’organisme dependent de l’ONU en què científics de tot el món treballen consensuadament per avaluar –de manera integral, objectiva i transversal– l’abast del canvi climàtic i les seves causes i conseqüències, així com les possibles estratègies de resposta humana. Es tracta, per tant, d’un dels instruments de cooperació en aquest camp més influents a escala global i els seus informes periòdics són esperats –i ara també filtrats– amb gran expectació.
De l’esborrany del Summary for Policymakers del Grup III (l’encarregat d’analitzar com reduir les emissions i mitigar-ne l’impacte), per exemple, han transcendit una sèrie de fermes recomanacions: no construir cap nova planta de carbó o gas i escurçar la vida útil de les existents, arribar al màxim d’emissions de CO2 abans del 2025, arribar a la neutralitat climàtica abans del 2075, augmentar exponencialment la captura de carboni...
Així i tot, però, els comptes no surten. També s’hi apunta que la construcció massiva de grans instal·lacions de renovables requereix un gran consum de materials i contribuirà, paradoxalment, a l’augment de les emissions; que no hi ha tecnologia adequada per a la transició del transport i la maquinària pesants; que els materials necessaris per a les bateries elèctriques –cotxes, plaques fotovoltaiques...– no estan garantits; que l’alternativa de l’hidrogen no és prou clara... Igualment, s’hi insisteix que la reducció d’emissions implica canvis de comportament social: menys transport, menor consum de carn (Garzón, 12 points!), relocalització de la feina...
Per dir-ho clar, podem continuar abonats al negacionisme –ignorar, relativitzar, banalitzar...– o al tecnoptimisme –cotxes elèctrics, plantes de captura de carboni, viatges a Mart...–, però cada vegada és més clar que l’única manera d’evitar el col·lapse climàtic és abandonar qualsevol model de creixement permanent i indefinit.
Decréixer, sí. I impugnar el nostre sistema econòmic, agressiu i depredador, no només per injust, sinó també per alarmantment insostenible. No és senzill, però. Diuen que ens resulta més fàcil imaginar-nos la fi del món que la fi del nostre model econòmic. Segurament, però, haurem de triar: La humanitat pot resistir el decreixement... El capitalisme, no.
Per això es produeixen precisament les filtracions. Molts de membres de l’IPCC, alarmats per la situació i per la impossibilitat de redreçar-la després dels successius informes, temen una redacció definitiva massa contemporitzadora amb les inèrcies econòmiques, socials i polítiques. I es tendeix a esquematitzar el paradigma: els científics recomanen el decreixement, però els polítics no ho permetran.
A partir d’aquí es genera la imatge d’uns polítics –en abstracte– complaents amb els plutòcrates –ben abstractes també. La simplificació és una mica ingènua... i tranquil·litzadora, clar. No cal que jo faci res. Tanmateix...
El 2018, el conflicte de les Armilles Grogues ja va evidenciar que la resistència al canvi de model tenia implicacions més enllà de la connivència entre les elits polítiques i les econòmiques, i que l’imprescindible decreixement –energètic, material, poblacional...– s’hauria de sustentar en l’equitat, l’empatia social i la conscienciació personal.
Urgeix una dràstica regulació universal i no sembla gaire raonable fiar-la exclusivament a la imposició de reglaments i taxes. Farà falta també una forta implicació individual per garantir l’autoregulació i l’autocontrol. No és possible mantenir el mateix tren de vida –addició al consum, oci sobredimensionat, mobilitat desaforada...– i pensar que simplement bastarà instal·lar unes bateries de liti i uns injectors d’hidrogen ací i allà. 'Decreixement' significa decréixer un mateix. I és millor que ho facem junts.
L’educació, la solidaritat, la redistribució de la riquesa (recursos naturals) i de les càrregues (climàtiques) seran eines imprescindibles per al nou consens social i hauran de venir de la mà d’una sòlida autonomia moral. Com la que formula Kant en forma d’imperatiu categòric: obra de tal manera que el teu comportament pugui esdevenir pauta de comportament universal. O sigui, actua com creus que ho hauria de fer tothom.
Dit així impressiona, però la grandiloqüència prussiana és aplicable a contextos ben casolans. Pensa-hi la propera vegada que vulguis canviar de mòbil, sortir de compres, planejar un viatge, comanar res a Amazon, consumir envasats... Tu t’ho pots permetre, però el planeta no.
