13/08/2021

Jugar tots sols

2 min

Una de les coses que més record de la meva infantesa és la quantitat d’hores que jugàvem completament sols. Parl de final dels vuitanta i de principi dels noranta del segle passat, quan tot un plegat d’al·lots d’Inca ens reuníem per jugar a futbol a la plaça del Bestiar. La cosa no tindria la més mínima importància si no fos perquè avui dia ens sembla impensable veure infants jugant així, durant hores, sense cap tipus de supervisió adulta. Ningú no ens vigilava, a nosaltres; cap ‘persona gran’ en relació de parentiu hi era per controlar què fèiem, i tot plegat, sí, era conflictiu, i no eren pocs els capvespres en què acabàvem a cops de puny i coces. Jugàvem a futbol, que més o menys és un joc reglat, però el que vull destacar és que sí, hi havia conflicte, sempre, però també els al·lots el sabíem resoldre sols, i pactar i negociar, i encara que les solucions potser no eren les ideals eren les ‘nostres’ solucions, perquè allò important era fer tot el possible per continuar jugant. 

I per què és avui impensable, això, l’escena d’una dotzena al·lots jugant a futbol sense que ningú els supervisi a qualsevol plaça de poble o ciutat? Record que poc després van començar a córrer històries de terror; la televisió –la nova, la privada– ens parlava de cotxes que s’enduien al·lots i no els tornaven a veure; d’al·lotes desaparegudes quan havien sortit soles a passejar; tot tipus de desastres que, poc o molt reals, van fer que canviàs la cultura del joc lliure i no controlat que, des de segles enrere, havia caracteritzat la infantesa. Qualsevol que tingui, avui, fills joves, considerarà aberrant la perspectiva de deixar-los sols al carrer amb altres infants, perquè juguin i es diverteixin ‘a la seva manera’. Sovint ho he vist com un conflicte entre generacions, també: els padrins són més permissius amb aquestes pràctiques –“deixa’ls fer”– que no els pares –“alerta!”–, que ja s’han criat en una altra cultura de la seguretat. Deixar els fills jugant sols sense vigilància ni arbitratge seria vist com una mostra d’irresponsabilitat, ara, una inconsciència basada en una mala concepció dels riscos possibles, una realitat que la pandèmia no ha fet més que accentuar.

Aquest és un més dels canvis culturals que hem vist durant els darrers anys. Com en tot, s’han guanyat coses, però ja són moltes les veus que s’adonen que això també podria ser un error. Criam els nostres fills com a criatures extremadament fràgils, perquè ho són, però també és veritat que tant la seva naturalesa biològica com la social els han preparat com a espècie per saber espavilar-se. Perquè jugar sols era espavilar-nos: fer-nos socials a empentes, sí, però també forts i desperts i pactistes. No són pocs els que s’adonen de la influència que pot tenir això tant en la salut mental com en el futur de les democràcies. Al final, això fa que tothom estigui més ansiós perquè no suporta ni el perill ni el conflicte, ni la contradicció ni la disputa, ni la pèrdua de protagonisme ni ser un més entre un plegat de companys iguals.

Escriptor
stats