Joan Roca, les muntanyes, els hotels... una campana
“La tristesa dorm en terra”, aquests dies. Com una cussa cega i vella, exhausta d'anys i de calor, “la tristesa es despenja com el cel per les estrelles”. No coneixia en Joan Roca, jo. Vaja, que no havia parlat mai amb ell, ni era tan sols un saludat per a mi, ni jo per a ell. Tanmateix, va formar part sempre de les nostres vides. Hi ha posat ritme i compàs, amb el seu baix discret i amable, amb aquella rossor seva gairebé escandinava i la trossada vikinga. Sense ell, Antònia Font no haurien estat el que han estat. I sense ell, nosaltres no seríem qui som, tampoc.
Debon I, Oliver, Manresa, Debon II i Roca són com una alineació de futbol que tots sabrem de memòria fins al darrer dels nostres dies. Hi haurà el dol familiar i el de les amistats. Intensíssim, perquè el greu per la partida d'una persona tan jove és sempre imponderable. Però al costat hi ha també el condol, el ‘con-dol’, de dimensió pública, el ‘con-dol’ musical i cultural. I sobretot el generacional. Un calfred ha recorregut aquests dies les espinades dels cinquantins de Mallorca, dels quarantins, si voleu també. És com si Joan Roca, amb el baix penjat al coll, ens hagués posat davant el mirall de la nostra pròpia finitud, de la insostenible lleugeresa de l'ésser que duim tots dedins.
Les lletres d'Antònia Font són la banda sonora de les nostres vides, de tota una generació de mallorquins en particular i de catalans en general que hem construït el nostre imaginari col·lectiu a partir del que ells cantaven, en una simbiosi màgica, perquè les paraules de Joan Miquel Oliver no feien res més que reflectir el que tots vivíem, i poques vegades una expressió artística de la magnitud sideral i estel·lar d'Antònia Font ha aconseguit confluir d'una manera tan natural amb el poble d'on ha brostat. Antònia Font ha fet el que sap fer i el que li agrada fer, sense concessions, amb els peus a la terra i els ulls al cel. Per això, inevitablement, les seves lletres estan també impregnades de l'impacte que ha tengut el turisme a Mallorca, i més per a tots els de la nostra generació, fills d'uns pares que semblaven venir directament del segle XIX i que encara ens han pogut explicar històries d'una illa que nosaltres només havíem pogut sospitar, i que els joves d'avui ni tan sols podrien creure.
“Les muntanyes, els hotels, una campana. Ja sé l'olor que fa l'ametler”. Perquè ens ha costat, als quarantins i cinquantins de Mallorca, comprendre que on ara hi ha un hotel hi havia hagut abans l'ametler florit pel gener, que fórem una terra semblant a un paradís de bellesa salvatge, de terra prima i de misèria mediterrània. Nosaltres, que havíem tengut padrins que no s'havien banyat mai a la mar, ens giràvem cap a l'aigua i cap a les ones, sense ser conscients que érem un turista més, local, però turista. Per això cantàvem “que s'encenguin els aspersors, que ens reguin tots els codonys, que no sé si s'han de regar, perquè jo som més de la mar”, i ho fèiem ajaguts damunt l'arena mentre “dins les alzines i dins els pinars, les estrangeres mengen gelat”. Nosaltres ho miràrem amb candor, tot allò perquè “un turista és humanista, i no un pirata”. Ja hi vèiem, però, gat amagat.
Poca gent, segurament ningú devia pensar que aquella “verge primavera” ens inundaria “tots els metres cúbics que havíem pagat amb la hipoteca”. I ara, inundats per una primavera desflorada, els joves d'avui ni poden somiar que encetaran un projecte de casa i de llar a la terra que un temps va ser seva i que ara està venal a més de mil botigues de cases. Immobiliàries, en diuen, com si la terra no es mogués després de ser venuda a unes mans riques i poderoses que ni ens estimen ni ens voldran estimar.
Ho diuen els Ánimos Parrec, que “el turisme ens va salvar”. I hi ha tanta ironia com veritat, en aquesta frase. Ens va salvar potser d'haver de ser sempre nosaltres mateixos, de malviure i de patir. De no haver de partir cap a l'Havana o cap a Buenos Aires. De no haver de tornar, talment Quaquins esparracats. Com devia ser, viure la Mallorca dels seixanta? Com devia ser de bell un hotel blanc solitari dins un sistema de dunes infinit? Com devia ser la Mallorca de sempre mesclada amb aquella nova Mallorca mai vista? Ens enriquírem. I no en sabérem. I ara, a Mallorca, el que és difícil, és viure-hi, fer-hi feina, trobar-hi casa i poder-la pagar, mentre a la cala del costat es lloguen xalets a 1.000 euros el cap de setmana.
Som una societat malalta, si no som capaços de revoltar-nos contra aquesta indústria que ha esdevingut un monstre que ens menja de viu en viu, que ens fa desaparèixer a cop d'avions, de cotxes de lloguer, de turistes i souvenirs. Som una societat malalta si no ens revoltam contra la detenció vergonyosa de dues al·lotes engrillonades per haver pintat a una façana la veritat que tots tenim dins el cap. Mallorca serà un ermàs de ciment i carreteres que no van enlloc, si no hi posam més mesura que les paraules que sentim aquí, allà i allà deçà. No permetem que es faci vera la distopia d'una illa deserta plena d'hotels buits i xalets abandonats cada dues quarterades. Tornem a mirar la terra, tornem a aprendre quan es reguen els codonys.
