Joan Miró i el país lliure
Havent de donar espai massa sovint en aquest Bon dia al més obscur catàleg de lletjors contemporànies, no saben amb quina alegria l’omplo avui amb els colors de Joan Miró, amb motiu dels 50 anys de la inauguració de l’edifici de la Fundació que porta el seu nom, al parc de Montjuïc.
Alçat sobre els carrers atapeïts de Barcelona, al peu d’un passeig tranquil i popular, l’edifici de Josep Lluís Sert ha estat, des del primer dia, “el fons de cel i muntanyes antimonumental” que l’arquitecte va prometre que li construiria a l’artista.
Sempre que he hagut de fer d’amfitrió del país he dut les visites a la Fundació Miró, perquè els patis a cel obert, les voltes catalanes, les rajoles vistes, el paviment de terra cuita, els terrats accessibles i l’obra exposada diguessin de nosaltres més del que jo sabria dir de tot el que la cultura catalana ha aportat al món. I l’encanteri ha funcionat sempre.
Per als que conservem el record viu dels darrers anys de la dictadura franquista, el mosaic de l’aeroport del Prat i la Fundació a Montjuïc eren la prova que era possible fer un país original, modern i lliure amb les nostres mans, el nostre geni i la nostra perseverança, ben bé com Miró havia fet la seva obra.
En una carta a Sert, Miró escriu el 1968: “Barcelona és una ciutat de gran pervindre i Catalunya és un poble jove. Tinc una gran fe en aquests pobles plens de joventut que poden marcar nous camins al món futur que s’està preparant. Està molt bé que nosaltres hi posem el nostre esforç”. Estaria molt bé que nosaltres hi continuéssim posant el nostre esforç.
