Menorca ens ha donat moltes lliçons als illencs. La més important, la de ser capaç de trobar un equilibri territorial que avui ens ofereix un paisatge, una activitat econòmica en harmonia, i una societat enfocada a la cultura. No ha estat un camí tan senzill com pugui semblar, si bé és cert que el manteniment de l’agricultura i la indústria en percentatges més alts que la resta de les Balears, i no abraçar cegament el binomi turisme i ciment han estat clau. Però ja fa dècades que una sèrie de líders polítics i socials varen veure venir que l’amenaça de la cobdícia i els doblers fàcils podien enviar-ho tot a rodar. I feren una veritable obra d’art, fruit de molta feina prèvia: el Pla territorial del 2003.
Entre les seves prescripcions que establia el document, era quelcom impensable a la resta d’Illes: fer inedificable el sòl rústic. Basta fer una passejada per Menorca i comprovar-ne els resultats. Però res no és etern, i l’actual equip de govern del Consell de Menorca va decidir “dinamitzar” l’economia, que en el context balear només vol dir una cosa:poder construir més i fer més pilotades urbanístiques.
Però de nou la societat menorquina demostra la seva visió. Lluny de rendir-se i lamentar que el PPi Vox volien més ciment arreu, s’ha posat en marxa una veritable allau de mobilitzacions ciutadanes (amb cançó popular inclosa), reaccions en cadena, reunions, tècnics del Consell que es planten, i fins i tot jocs populars al mig de la plaça per explicar que els menorquins no volen jugar al Monopoly. Menorca sap tenir cura del seu jardí florit i, en contra del que diu la trista balada que el dona per perdut, el lluitarà per sempre més.
