01/04/2022

Jada Pinkett-Smith, alopècia i 'misogynoir'

3 min
L'acrtiu Jada Pinkett Smith en una imatge d'arxiu.

No, Jada Pinkett-Smith potser no podia defensar-se ella sola. El motiu: la misogynoir.

Sí, condemno la violència. Sí, hi ha un tema de masculinitat en l'assumpte de la bufetada que va donar Will Smith a Chris Rock. Però no parlaré d'ells, sinó de la mirada hegemònica sobre les dones negres i de com la interseccionalitat va jugar un paper determinant en l’assumpte.

Per començar, explico breument què és interseccionalitat. Simplificant molt, és un terme encunyat per l'afroactivista Kimberlé Crenshaw que explica com les opressions que pateix una persona (específicament ella parlava de les dones negres) estan mediatitzades per molts factors. És a dir, una dona negra en situació de pobresa i migrant, per exemple, serà objecte de més complicacions a la seva vida que una dona negra, no migrant, i amb diners. Passa el mateix amb qualsevol altra persona: una dona blanca en situació de pobresa ha d'afrontar menys problemes que una dona negra en les mateixes circumstàncies. El concepte remarca les complexes xarxes de privilegis, o la seva absència, que determinen els prejudicis, els estereotips i la discriminació que pot patir una persona.

El segon concepte important és el de misogynoir, encunyat per la feminista negra Moya Bailey, que, feliçment, va introduir en el debat l'autora i divulgadora afroespanyola Desirée Bela a principis de setmana. En aquest cas, Bailey parla dels trets que s'assumeixen com a propis i/o intrínsecs de les dones negres. Dins aquest terme hi ha una varietat d'estereotips. De fet, Bailey, al seu llibre Misogynoir transformed, fa un recorregut històric pels rols que ens són donats des de la cultura popular... des de la hipersexualització del cos femení negre, fins a la dona negra com a cuidadora.

Dins aquests prejudicis, a més dels esmentats, n'hi ha tres de generalitzats: les dones negres tenim mal caràcter, ens ofenem per tot i estem ressentides. Jo mateixa us podria explicar les moltes vegades que se m'ha dit literalment que soc la típica negra emprenyada, que estic ressentida, o que m'ho prenc tot massa personalment.

Aquest fenomen, a més, és especialment delicat quan parlem de dones negres que es dediquen al show business. Així, pel fet de ser llegides com a "negres problemàtiques", artistes com Whoopi Goldberg, Lauryn Hill i, més recentment, Doja Cat (per citar-ne algunes) han rebut atacs furibunds i penalitzacions professionals quan no s'han mostrat prou complaents. Una dona negra que es defensa corre el perill d'un atac encara pitjor que el que va motivar la defensa.

Així, quan Jada Pinkett-Smith va ser ridiculitzada davant de la professió i de milions de persones no ens trobàvem només davant l’atac d’un home contra una dona i davant la reacció d’un altre home. Parlem d’un cas de misogynoir. Jada Pinkett-Smith se l’hauria jugat molt si s’hagués “defensat ella sola”. 

Un segon aspecte important, en aquest sentit, és la relació entre els cabells i la negritud i el tema de l'alopècia que pateix l'actriu afroamericana. El cabell afro, en general, és un tema sensible. Ha estat motiu històric de persecució, ridiculització i penalització. I els cabells en una dona també estan vinculats a l'ideal de bellesa hegemònica. Pinkett-Smith pateix alopècia i no només ha d'enfrontar-se a la pressió estètica que significa la calvície i l'afectació emocional que això implica, sinó que ve d'una altra pressió estètica com a dona negra amb cabell afro. És a dir, els seus cabells de cap manera haurien de ser objecte de mofa.

Sobre la "broma" afegeixo un apunt: diuen els teòrics que l'humor és veritat, dolor i distància. Jada Pinkett-Smith no es pot riure de l'acudit perquè per a ella només és veritat i dolor. Si la persona/col·lectiu del qual riem no riu, no estem davant d'humor, sinó d'una ofensa. Imagineu-vos que una persona molt estimada del vostre entorn mor. Imagineu que algú es burla de la causa de la seva mort el dia del seu funeral. Us faria gràcia? Aleshores l'humor té límits? O només en té si ens toquen personalment?

Per acabar: les persones que vivim amb la possibilitat d'atacs constants per qualsevol aspecte que ens faci ser diverses, de vegades no ens podem defensar. De vegades et quedes en xoc. De vegades no saps com. De vegades no vols. I tot això és vàlid. I en aquests casos, el fet que una persona amb més privilegis ens defensi, prescindint de la violència, pot comportar un alleujament, perquè ens cansem de donar les bufetades (metafòriques) nosaltres, i el fet que algú més s'aixequi per tu i digui “prou” ens fa sentir una mica menys soles.