La intel·ligència

Passats els anys, un recorda els pares. La meva mare, vídua als 23 anys amb un fill encara no nascut, va transformar el negoci familiar d’una fàbrica de gènere de punt a una de confecció. Es va avançar a la transformació del negoci tèxtil, que va suposar la confecció industrial. Zara, HM, etc. varen seguir l’estela a gran escala. Es va anticipar i va tenir èxit. Era exigent. Li vaig sentir dir en referència a algun col·laborador amb qui tractava: “A aquest no li aniria gens malament ser una mica més intel·ligent...”

La intel·ligència és la clau de l’èxit social i personal. Les virtuts estan contrarestades pels defectes, menys la intel·ligència: si no n’hi ha, no hi ha solució. És la intel·ligència el que guia l’adaptació als canvis. L’enemic de la intel·ligència és la ideologia, que no és més que l’estructuració de les idees. Quan aquestes passen de l’estat líquid al sòlid tendeixen a la immobilitat. Les ideologies perjudiquen les idees. Comprendre la realitat i anticipar-se als canvis és una qüestió d’intel·ligència. En el món dels negocis i la política l’èxit està sempre lligat a la informació i l’anticipació. Vegem-ho.

La UE es va crear fa 70 anys. El record de la guerra va aconsellar construir-la sobre bases econòmiques, no polítiques: el record del conflicte era encara massa viu per emprendre una col·laboració entre estats en guerra fins feia pocs anys. Va ser un paradigma útil que va permetre crear un mercat únic, competitiu i transparent, 500 milions de ciutadans d’alt poder adquisitiu, una moneda i un banc central -encara que amb poder limitat-, una lliure circulació de persones… Aquest camí ara s’ha esgotat, cal incrementar la presència i influència d’Europa al món, en defensa dels interessos dels europeus. No és factible si no es passa de l’àmbit econòmic al polític. Cal una unió política per tenir una presència exterior única i una unió econòmica consolidada.

La recerca d’un mercat interior transparent i competitiu ha limitat la dimensió de les empreses europees. La prohibició de la fusió de Siemens i Alstom per constituir la primera empresa mundial de TGV ha fet perdre mercat i vendes. Són necessàries polítiques que facin compatible l’eficiència en el mercat interior i exterior. Estan inventades.

Cal una federació sense limitacions d’alguns estats membres, com als EUA... Un conjunt de 27 estats obligats a pactar les decisions per manca d’autoritat federal és ineficient. La regla de la unanimitat per emprendre grans transformacions és un impediment seriós. Sempre hi ha qui no vol.

Hi ha almenys dues idees d’Europa entre els 27. La concepció d’Europa per als antics estats comunistes és la protecció dels EUA. Són els que els varen deslliurar de la dominació comunista. Contràriament, els estats de l’Europa Occidental volen ser independents dels EUA i fer una política exterior diferenciada, encara que coordinada. Acostar aquestes dues posicions requereix desenes d’anys. Per saltar sobre aquesta manca d’entesa, la federació que es faci a Europa ha de ser creada per no més de 6/8 estats amb similituds comprovables. Una vegada feta la federació, altres estats europeus hi poden entrar amb regles universals i no a mida. És el paradigma del tren a l’estació que arriba a una hora i marxa 5 minuts després: el passatger a l’andana és lliure de pujar-hi… però el tren marxa amb ell a bord o sense.

Aquesta idea quadra bé si els iniciadors són França, poder polític i militar, i Alemanya, poder econòmic, però és això una antinòmia i França no ho vol. Pensa que és una potència de segon ordre, però potència mundial al cap i a la fi, amb capacitat nuclear independent, tecnologia militar pròpia, membre permanent de l’ONU, presència als cinc continents, diplomàcia independent. A França l’imperi i el centralisme li han anat bé: Lluis XIV, Napoleó I, Napoleó III, De Gaulle i la V República… Construir Europa sobre França és un risc cert. A Espanya sabem què és col·laborar amb França… l’estat que més ens ha perjudicat al llarg de la història…

En els darrers 150 anys, des de 1871, Alemanya ha tingut dos imperis, Reichs, fins a 1945. La conseqüència: dues guerres perdudes, el país desfet i la pèrdua del 50% del territori. Des de llavors és una república federal que l’ha portat de nou al primer lloc d’Europa. És Alemanya qui ha de liderar aquesta nova federació europea, juntament amb el Benelux, Àustria i Itàlia.

Itàlia té el prestigi i l’estabilitat que li aporta Draghi, potser el polític més admirat a Europa. Espanya té dos problemes: la corrupció i Catalunya. L’estabilitat política és feble. Això, juntament amb la separació geogràfica d’aquesta nova federació europea (Espanya quedaria separada per França), pot ser la causa que no sigui considerada un soci fundador idoni. No hi ha dubte, però, que l’entusiasme europeu d’Espanya jugarà a favor de la nostra incorporació a curt termini. En definitiva, es tracta que França sigui important, però no imprescindible.

Catalunya es va enfrontar a l’Estat el 2017. L’Estat va utilitzar la força al seu abast per atacar l’independentisme. Causes judicials, empresonaments, exiliats polítics, desplaçament d’empreses, atacs a la llengua. Per aquest camí la lluita per la independència no té recorregut, l’Estat és més fort. Ens cal un canvi d’estratègia.

La utilitat de la intel·ligència al servei de les idees, no de les ideologies.