El ‘jo’ inefable
PalmaEstam sols, i les diferències entre persones respecte d’això es basen en el seu grau d’autoconsciència: hi ha qui contempla de cara l’abisme de la soledat –alguns satisfets, alguns desesperats, alguns indiferents–; altres intueixen que, en el fons, estan només amb ells mateixos, però no n’acaben d’estar segurs; i també hi ha qui fa de la sociabilitat la seva via d’escapament, amb una bena als ulls i la il·lusió de viure en companyia com a ansa per no caure.
La soledat és la conseqüència lògica de la nostra inefabilitat. Podem comunicar moltes coses, però no ens podem comunicar a nosaltres mateixos. Feim servir les paraules perquè els altres s’aproximin al nostre interior, que mai no podran captar d’una manera clara i senzilla, intuïtiva. Quan deim que estam tristos, el nostre interlocutor se’n pot fer una idea, però realment no sap com ens sentim. No es pot posar en la nostra pell i sentir la nostra tristor tal com nosaltres. I a la inversa és exactament igual: podem fer una representació mental del que ens manifesten els altres, però mai no ho podrem sentir com ells.
És curiós que, en un món on l’exhibició és tan important, hi ha coses a les quals només podem fer front en soledat. I això malgrat les xarxes socials, plenes de vídeos amb adolescents que es graven plorant, textos sentimentaloides i reflexions absurdes sobre com afrontar la vida, perquè volen ser tan universals que acaben demostrant la seva vacuïtat.
Desenvolupam tota mena de tàctiques per fugir inútilment de la soledat. Feim renou, parlam sense aturar, cridam, ens reunim periòdicament, feim com que ens escoltam... Tot és inútil, perquè sempre arriba un moment en què no ho sabem explicar, com fer entendre als altres, sensacions que ens recorren fins a la darrera fibra del nostre ésser i ens convulsiona.
De fet, moltes vegades trobam més veritat en algú que seu al nostre costat en silenci, que no en qui sent la necessitat de comunicar en tota ocasió i tot moment el que pensa. Per què s’ha estès tant aquesta actitud invasiva i grollera de donar a conèixer les pròpies reflexions sense que ni el context ni altres persones ho hagin demanat? Què passa si reflexionam i callam? Serien menys cabdals els nostres pensaments? Tanta sobreexplicació, no respon precisament a la nostra incapacitat de comunicar-nos tal com som? Em sap greu, però no tenc resposta.
