La indecència nord-americana

El desembre del 2012 vaig cobrir per a TV3 la matança a l’escola Sandy Hook, a Connecticut. En acabar l’última connexió per al Telenotícies des d’aquell confortable suburbi de tardors multicolor i renda per càpita elevada, situat a una hora i tres quarts de Nova York, vaig fer la predicció més tràgicament fàcil de la meva vida: que aquella no seria l’última crònica que els espectadors veurien d’un tiroteig sagnant en una escola dels Estats Units.

De fet, a l’escola primària de la meva filla petita, un parell de cops l’any, feien el simulacre que algú entrava armat a l’escola. Quan sonava la campana dels passadissos, la mestra havia de tancar la porta i abaixar les persianes, mentre la canalla s’amagava sota els pupitres i es quedava en silenci. Els nens nord-americans (i els seus pares) saben, doncs, que han de preparar-se per si algú entrés a matar-los mentre són a l’escola.

Aquesta apoteosi de la indecència té les seves arrels en l’excepcionalisme amb què els americans són instruïts i en els diners del negoci de les armes, que alimenten el fanatisme. La paraula màgica és llibertat: la llibertat de dur armes. És el mateix principi que funciona per no tenir un sistema públic de salut: perdries la llibertat de triar el teu metge. En canvi, la llibertat per avortar és combatuda, perquè el dret a la vida està per sobre de tot, diuen els mateixos que estan a favor de vendre fusells d’assalt al primer que entra en una botiga, fusells amb què mataran aviat els alumnes d’una altra escola. Com el fusell d’Uvalde, a Texas, se n’han venut entre 10 i 12 milions.