Les imatges
Ha passat en més d’una ocasió que, tafanejant per les imatges terrestres de Google Earth, algú hi trobi un familiar mort. L’aplicació permet seguir les fotografies en tres dimensions, les que fa una càmera en forma de bolet damunt d’un cotxe, o des d’una alta motxilla en cas d’un carrer de vianants. Als EUA, però també a Europa, es pot arribar a saber quin dia passarà el cotxe de Google, i hi ha gent que surt al carrer a fer alguna mena d’escenificació: es posen amb màscares absurdes al jardí, o simulen fins i tot un crim amb sang falsa, etc. Hi ha qui ha hagut de posar una demanda: una senyora va sortir a recollir el diari –el cotxe de Google passa molt de matí per evitar embussos de trànsit– en roba interior, i la fotografia la va agafar ben escoltada i sensual, al portal de casa. Des de llavors que el seu domicili s’ha convertit en un lloc de peregrinació digital.
Hi ha pàgines senceres dedicades a rastrejar les curiositats que han 'pescat' aquestes fotografies terrestres, com nadons que caminaven sols de quatre grapes, escapats lluny de casa, o accidents de trànsit, o parelles copulant a les cunetes, algú enterrant alguna cosa misteriosa, o accidents de trànsit acabats de succeir, etc. A més, gràcies a aquestes fotografies –també les aèries que Google ens dona de tot el planeta–, hi ha qui ha sabut planificar robatoris, com aquells al·lots de Los Angeles, que aclarien així com entrar a la casa de les estrelles del Hollywood. D’aquesta malifeta –els joves se’n van endur joies, rellotges, i van ser condemnats– se n’ha fet fins i tot una pel·lícula.
Les imatges i la seva omnipresència i el poder abassegador que tenen a la cultura contemporània no estan naturalment avingudes amb la nostra naturalesa biològica. Són un invent ben recent, que té a penes dos-cents anys, des d’aquelles teulades que Niépce va aconseguir gravar en una placa embetumada, gràcies al sistema de la càmera obscura. En aquesta imatge, de 1827, s’hi veu, de lluny, un senyor anònim, que justament s’està fent netejar les sabates. Aquest home i el seu enllustrador serien els primers humans mai fotografiats, però ara, encara no dos-cents anys després, 1.800 milions de fotos es pugen a internet al dia.
Així i tot, encara hi ha qui creu que fent una fotografia ‘immortalitza’ la cosa, quan sembla més aviat el contrari: que fotografiar qualsevol fet és l’excusa per oblidar-lo, per no gaudir-ne, per prescindir-ne. El que recordem no és l’esdeveniment, sinó la foto. I la foto poc té a veure amb el que va passar en veritat en l’instant clau, el que s’hauria pogut arribar a sentir de no estar tan pendent de l’aparell que fotografia, el mòbil.
Vivim assetjats per les imatges. El nostre cervell n’ha de veure milers cada dia a través de les pantalles. Abans es deia allò que una imatge val més que mil paraules, però em penso que ara mateix una imatge ja no val res —per molt que hi hagi qui la compri i qui la vengui i es faci ric—, que tot forma part d’un encegament continu de sensacions efímeres.
