Aquests dies, en què la realitat de l'època de la humanitat que ens ha tocat viure supera, per molt i per mal, els pitjors escenaris que pensàvem possibles de la impunitat genocida de l’estat d’Israel contra Palestina, són precisament quan els (im)possibles estan en disputa. I així ens ho mostren el mateix poble de Palestina i la determinació de la Global Sumud Flotilla que, mentre escric l’article, i malgrat la detenció il·legal de part d’aquesta flotilla, continua rumb a Gaza per rompre el setge assassí d'Israel. Els impossibles ens calen, ara més que mai.
La realitat complexa i plena de falsedats, relats cínics, hipòcrites i falsos fins a l’obscenitat, que justifiquen i legitimen nivells de violència inhumans arreu del món, ens aboca a la necessitat, no d’escapar-ne, sinó d’enfrontar, entendre, desemmascarar i disputar. Perquè és des d’aquests presents que se sembren les llavors dels futurs possibles que ens roben a mans plenes per totes bandes, però que, tot i així, volem nostres, possibles i desitjables, socialment i ecològicament justs. Per això esdevé tan important la disputa pels imaginaris que sostenen el món en què vivim i el món que volem construir. Les idees amb què pensam condicionen les possibilitats que som capaços d’imaginar, i per això resulta tan urgent obrir la mirada i subvertir els relats dominants del present.
Els dies 2 i 3 d’octubre l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat (OCDS) de la UIB ha realitzat les jornades ‘Actuem ara! Emergència climàtica en l’era de la desinformació’. Durant dos dies, el campus universitari i el Teatre del Mar s’han convertit en espais per a l’anàlisi, la reflexió i l’acció davant l’emergència climàtica. Una d’aquestes iniciatives tan valuoses que pretenen connectar coneixement acadèmic, activisme ecosocial i creativitat, i així teixir aliances i imaginar alternatives col·lectives davant els reptes globals.
La modernitat capitalista ens ha ofert un paquet d’idees aparentment indiscutibles: el creixement econòmic com a motor del benestar, el progrés lineal i il·limitat, la individualitat com a màxima expressió de llibertat, la confiança cega en la tecnologia i la promesa que podrem desacoblar desenvolupament i destrucció ecològica. Aquests mites han vertebrat, i ho fan encara, institucions, polítiques públiques i expectatives socials. Però avui es revelen com a trampes que ens aboquen al col·lapse i a la barbàrie.
L’ecofeminisme crític ens ensenya que aquestes idees no són neutrals, sinó que responen a una lògica de domini, de la construcció del poder i de les lògiques del privilegi, legitimant l’exercici de les múltiples opressions, explotacions, violències, injustícies i desequilibris ecològics que ens han abocat a l’actual crisi ecosocial global i sense precedents. Alguns parlen de crisi de la civilització. La raó moderna, tal com la va descriure Val Plumwood, ha estat construïda sobre dualismes jerarquitzats: cultura/natura, home/dona, producció/reproducció, civilització/salvatgia. Aquesta manera de pensar legitima l’explotació del medi natural i de les persones considerades inferiors o invisibles. Reproduïm i legitimam així una forma de violència estructural que penetra tots els àmbits de la vida, com se’ns fa cada dia més palpable i evident.
La disputa del pensament és, alhora, una disputa del relat. Quina realitat vivim i quina realitat ens volen fer creure que vivim? Si ens centram, per exemple, en la crisi ecològica que amenaça la supervivència, les grans corporacions, les institucions i fins i tot molts organismes internacionals despleguen estratègies de greenwashing i socialwashing que maquillen de verd el mateix model depredador. Se’ns venen falses solucions: cotxes elèctrics per mantenir la mobilitat massiva, mercats de carboni per perpetuar els privilegis dels més contaminants, megaprojectes renovables que repeteixen la lògica extractivista. Es parla de transició energètica, però sovint es deixa intacte el nucli del problema: un sistema basat en l’acumulació i l’explotació.
El resultat és una narrativa hegemònica que oscil·la entre la negació del problema i el fatalisme paralitzant. O bé se’ns diu que tot està sota control gràcies a la tecnologia, o bé que no hi ha res a fer davant la magnitud de la crisi. En els dos casos, el missatge és el mateix: no qüestionar l’ordre establert mentre ens precipitam cap al col·lapse.
Però aquí és on necessitam donar la volta i disputar els possibles. El col·lapse no és una apocalipsi sobtada, sinó un procés de pèrdua de complexitat, un punt de no retorn, això és cert. Però quan tot cau, tot el que ha de néixer està per fer. Per tant, la pregunta no és si el col·lapse arribarà, perquè ja hi és, la construcció del món tal com l’hem entès en les darreres dècades està col·lapsant. Per tant, la qüestió és, com el transitam i amb quins imaginaris plantejam durant i el després. Davant les distopies inevitables que se’ns presenten, hem de reivindicar les ecotopies desitjables i les utopies emancipadores. Imaginar futurs diferents no és una fugida de la realitat sinó una eina política fonamental. Els imaginaris ecosocials ens permeten projectar formes de vida que posin al centre la cura, la interdependència, la sobirania dels pobles i la relació respectuosa amb la natura. No parlam de tornar enrere ni de caure en nostàlgies idealitzades, sinó de construir horitzons nous a partir d’altres valors: la comunitat, la cooperació, la simplicitat voluntària, la diversitat i la justícia social.
Avui, enfront de la realitat esperpèntica i d’horror que se’ns pretén imposar, ens trobam davant una cruïlla històrica: o bé renunciam a disputar els imaginaris i acceptam un futur distòpic dictat pels psicòpates que lideren el món, o bé ens atrevim a imaginar i construir altres horitzons col·lectius. Resistir –i construir una aliança global dels pobles (em permet afegir-ho)–, és existir. És el lema de la propera convocatòria del 5 d’Octubre per Palestina. Ara, més que mai, les utopies no són un luxe, sinó una necessitat vital. Perquè només si podem imaginar mons millors, tindrem la força col·lectiva per fer-los possibles. Palestina ens mostra el camí.
