ELS CEMENTIRIS S’OMPLEN de flors per recordar els morts i les presons, de cadàvers polítics als quals fa res llançaven flors els mateixos que avui, en el millor dels casos, tenen una vaga referència d’ells. Són els cicles de les lleialtats i traïcions a la vella política: t’ajudo a pujar perquè em dónes suport i engreixes l’aparell que em serveix i em sosté i et deixo caure perquè t’han descobert amb el pastís. Així de bàsic. Amb la convicció d’una ploranera de pagament, es pateix amb dolor l’engany i fins i tot es pretén que la ciutadania senti pena pel desarralament del líder davant la traïció d’un col·laborador en el qual va dipositar la seva confiança. L’actitud, autèntica o no, pot tenir certa utilitat per esquivar la indignació davant saquejos aïllats perpetrats per ovelles negres de les quals ningú no està lliure. Ara bé, quan l’espoli es converteix en pandèmia i arriba a pilars bàsics de l’estructura, la fórmula pot resultar fins i tot contraproduent. A més d’estafat, el ciutadà se sent insultat en la seva intel·ligència. Però per a això hi ha els ideòlegs del flotador: no deixis que res se t’enfonsi. Davant l’allau de corruptes en jutjats i presons, ens delecten amb lectures positives de l’operació Púnica: el sistema funciona. Més diria jo. Està trigant el Govern de la recuperació a presumir que la renda mitjana de la població reclusa espanyola ha crescut amb el PP al poder.
LA QUE NO PARA DE CRÉIXER és la renda dels rics més rics del planeta, a costa del deteriorament de les condicions de vida de la majoria. L’informe Iguals: Acabem amb la desigualtat extrema. És hora de canviar les regles, que acaba de publicar Oxfam Intermón denuncia que les tres persones més riques del món (el mexicà Carlos Slim, el nord-americà Bill Gates i l’espanyol Amancio Ortega) trigarien una mitjana de 200 vides per gastar-se tota la seva fortuna a un ritme d’un milió de dòlars diaris en el mateix planeta on cada dia moren 10.000 persones de desnutrició i més de 800 milions passen gana. Des de l’inici de la crisi s’ha duplicat el nombre de milmilionaris i set de cada deu habitants de la Terra viu en països on la diferència entre rics i pobres és més gran que fa 30 anys. A Espanya, un dels països que ha retrocedit, les 20 persones més riques posseeixen tant com el 30% més pobre, i l’1% dels més rics de l’Estat tenen tant com el 70% del conjunt dels espanyols. Totes aquestes noves dades corroboren la colossal estafa en què estem immersos i obliguen a plantejar-se molt seriosament la necessitat d’establir límits a la concentració de riquesa i, en paral·lel, a fixar uns paràmetres mínims de redistribució. Però els ideòlegs del flotador de l’esfera econòmica ofereixen encara més resistència que els de la vella política. Són tan pobres que només tenen diners i a ell s’aferren, a costa del que sigui.
QUI NO S’HAURÀ de preocupar per la supervivència en els propers mesos serà José Manuel Ruiz, que va deixar la direcció general d’IB3 per anar de candidat a Calvià. Per als mesos de travessia, s’ha apanyat un bon sou en la gerència del Centre Balears Europa que Bauzá va pensar tancar perquè no ens ho podíem permetre fins que ho va necessitar per treure a flotació la seva vella política.
