La IA a l'administració: per a què i com?
La intel·ligència artificial està generant unes expectatives extraordinàries, en particular en aquells àmbits on fa anys que estem encallats com a societat. Un d’aquests àmbits és la franca obsolescència de l’administració: la IA tallarà el nus gordià de la ineficàcia i la ineficiència i, per fi, s’acabarà l’embolic de la burocràcia i el picar de cap contra la paret dels tràmits administratius. Les esperances no són sense fonament. A una velocitat inèdita per a l’administració, ja estem veient proves de concepte i proves pilot molt més que prometedores i amb impactes reals tant en satisfacció com en el temps necessari per assolir aquesta satisfacció. Sense pretendre tirar aigua al vi, la pregunta que cal fer-se és si aquestes millores són pal·liatives –i benvingudes siguin– o són realment transformadores –i en conseqüència tindran un efecte multiplicador a en tota l’administració i la societat.
Hi ha tres coses que li hem de demanar a la intel·ligència artificial quan s’impulsa des de les institucions públiques: que funcioni, que faci coses bones i que no faci mal a ningú.
Perquè funcioni encara calen, al nostre país, uns desenvolupaments extraordinaris en matèria de governança de la dada, interoperabilitat i digitalització dels serveis públics. La bona notícia és que aquests desenvolupaments s’estan fent, recolzant-se en la bona experiència de la implementació del reglament general de protecció de dades, els esquemes estatals d’interoperabilitat i seguretat i, des de l’estiu, la llei europea d’IA, entre moltes altres coses. Aquesta, però, és una visió molt instrumental de la IA: orientada a millorar serveis (que està bé) i el dia a dia, però sense visió estratègica, sistèmica, d’impacte.
Aquesta visió més elevada és la que volem quan li demanem a la IA que “faci coses bones”, és a dir, que vetlli per l’interès general. Això requereix pensar en el seu propòsit: la IA a l’administració, per a què? I, sobretot, l’administració, amb IA, per a què? La resposta ens situa en un ordre superior al punt anterior, estrictament utilitarista. I, són, de fet, dues respostes. D'una banda, cal que l’administració, les administracions, tinguin present quina part del món volen canviar i com, quina és la seva planificació estratègica a llarg termini, quina la seva operativa a curt, quins objectius i quines fites a curt. I amb quins recursos i amb quins equips. Dissortadament, la planificació estratègica és més excepció que norma a l’administració. De l’altra, requereix abordar la IA no com una solució, sinó com una infraestructura pública. De la mateixa manera que la xarxa viària possibilita comunicacions i intercanvis, reconfigura territoris, canvia economies i marca generacions, la infraestructura pública digital també pot tenir aquest efecte profundament transformador –en positiu i en negatiu–. Aquesta aproximació, però, no té res a veure amb la millora dels serveis públics, sinó que requereix una administració que es persona en un debat de país i vol tenir-hi una incidència estructural: requereix perfils, recursos i temps propis.
Per acabar, volem que l’impacte de la IA sigui positiu, que no faci mal a ningú. Tant per a una cosa com per a l’altra, però sobretot per a la segona, cal que tot plegat –el propòsit, el disseny, la implementació, el seguiment, l’avaluació, la valoració de l’impacte– siguin col·lectius i consensuats a nivell de tota la societat. Tant per la complexitat de la mateixa tecnologia com per l’abast del que li estem demanant, és impossible que l’administració sola se’n surti. Hi ha massa factors que cal tenir en compte perquè sigui possible ser a tot arreu sense frenar l’avenç de la tecnologia o anar obviant tots els punts cecs que poden obrir-se. L’única solució és que la governança de la intel·ligència artificial a l’administració sigui una missió col·lectiva. Una missió en què l’administració obri joc i posi taules i cadires perquè tots els actors implicats seguin a debatre, dissenyar i implementar, cadascú des del seu àmbit d’expertesa i d’interès.
Planificació per l’interès general i visió sistèmica amb concurrència d’actors socials requereixen una transformació a fons de l’administració tal com la coneixem ara. Una transformació que ha d’arribar abans que la transformació que al seu torn ens promet la incorporació de la IA a l’administració. Tenim al davant, doncs, dos camins, complementaris però diferents. El primer, aprofitar la IA per desembussar canonades i millorar processos ineficients i ineficaços. El segon, fer compromís d’esmena, repensar funcions, estructura i organigrama per ser capaços de transformar-se per poder transformar-se.
