Mitja vida (potser més) a l''smartphone'
M’he arribat a fer una idea del que em perd per continuar amb el meu vell Nokia, que només em permet telefonar, comunicar-me per SMS i fer unes fotografies que no servirien ni de referència de res. En realitat, no hi faig fotografies. A mi em va bé així i sent una gratitud de bon de veres cap als genis que ho feren possible. Però, és clar, visc envoltat de persones que, amb aparells més sofisticats, es beneficien d’una enormitat de possibilitats d’informació i de comunicació de tota casta de materials gràfics, amb una immediatesa de ciència-ficció. Si estic davant l’ordinador i vull saber què fa el meu nét, que viu a Barcelona, faig arribar aquest desig una mica senil a la meva filla i passats cinc minuts puc veure la petita i esplèndida criatura com jugava o menjava just ara mateix. La mare de la criatura té un d’aquests aparells sofisticats, que esdevenen arqueologia cada tres mesos, amb el qual ha pogut fer el vídeo aquell mateix instant i enviar-me’l a l’acte. Jo l’he rebut per correu electrònic i la pantalla de l’ordinador ha esdevingut el suport del goig més gran del món.
El meu voltant i el món sencer són plens de persones que et poden enviar un vídeo del que just ara feien o veien –i moltes més coses. Són persones que fan mitja vida en el petit aparell miraculós, al qual dediquen l’altra mitja. Passa que –m’ho pareix–, entre dur mitja vida a l’aparell i dedicar-li l’altra mitja potser no hi hagi tanta diferència. Vull dir que hi ha una tendència a viure les coses a través de la tecnologia, que fa d’intermediària o de filtre entre la realitat no virtual i nosaltres. Algú deia, fa molts d’anys, que els japonesos viatjaven per reunir amb les seves càmeres fotogràfiques els materials amb els quals, un cop a casa seva, farien el viatge de veritat, que consistiria a conèixer les coses i els llocs per les fotografies que n’havien fet.
Ara és possible que s’hagi fet una passa endavant: com que no disposam de temps per reviure els moments 'viscuts' a través de l’aparell, hom usurpa una part de la mitja vida que li dedicava, de manera que grans porcions de vida s’emmagatzemen en unes vastes naus virtuals fins que ja ningú no tingui interès a recuperar-les. Ni temps, perquè, d’aquella mitja vida, ja no en queden més que alguns minuts. "Ed è subito sera", ens advertí Salvatore Quasimodo.
Per cert, Nokia torna a fer mòbils per només telefonar.
