OPINIÓ

L’hostilitat

Una fotografia còmica corre per les xarxes socials amb tota mena de frases superposades. No recordo cap dels acudits que solen acompanyar la imatge, però sí el que s’hi veu, que és molt graciós i revelador. Es tracta de dos homes grassos i panxuts, que guaiten amb els braços alçats des de rere d’una tanca. Com que estan grassos, no tenen pectorals ni els músculs abdominals gaire desenvolupats. Però fent pressió amb la panxota contra la reixa de filferro sembla que estan musculosos, ferms, estilitzats i tot, a la panxa emmorenida se’ls marca el paquet de sis –o vuit, o deu– boles de múscul dels millors esportistes. Guaiten rere el tancat i sembla que volen exhibir-se, quedar bé amb la càmera o el públic, lluir una fortalesa física que desgraciadament no posseeixen… Són entendridors, i no cal dir que molt salats, amb les seves gorres i els seus somriures de pagesots sense manies.

Les xarxes socials produeixen el mateix efecte. En fem un ús similar. Hi guaitem com els homes de la foto guaiten rere el tancat, i el mateix mitjà produeix “un canvi” en allò que són, els “modifica”. Fem un ús exhibicionista de les xarxes socials, hi sortim per lluir múscul, per treure pit: ja sabem que les fotos de nosaltres que hi pengem no són les menys afavoridores, i que el que diem potser no és ben bé el que pensem si no el que pensem que els altres volen sentir o estan disposat a tolerar els de la nostra corda. Tot plegat és una màscara, però s’exhibeix en públic; és davant de les mirades dels altres que volem quedar bé o a damunt, com l’oli. Per això no hi ha res pitjor, ni més tremendament ofensiu, que ser-hi ridiculitzat, escarmentat, posat a la picota per algun motiu.

Hi ha, doncs, la temptació de criticar l’altre, que és molt llaminera; de seguida s’aplaudeix el coratge d’haver-se atrevit a dissentir públicament i d’haver-ho fet amb arguments més o menys vistosos. Recordem que tot això es fa davant de la mirada del “públic”, i que és aquest el principal factor de distorsió; al públic li agraden el conflicte, el marro, l’esgrima, l’oci de la batussa infinita…: una mena de tertúlia per escrit que arriba a nivells d’una hostilitat delirant, impossible en qualsevol altra mena d’enfrontament dialèctic cara a cara.

Gent que en privat dissentiria des de l’educació i les formes més o menys argumentades, davant del públic de les xarxes socials s’acarnissa amb una hostilitat inversemblant, de seguida surt l’insult i l’apotegma, la pulla i la ridiculització, l’afany de fer-lo quedar malament, reduir-lo, escanyar-lo, acusar-lo de tota mena de petitors i covardies, i la resposta, i la rèplica, etc.

A mi em crida l’atenció que qui respongui així sigui gent de la cultura: escriptors, periodistes, homes i dones amb estudis o del llibre que tenen reaccions de trinxeraire, sulfur dialèctic de discoteca de polígon, reaccions d’un infantilisme visceral que crea odis negríssims, i que contrasta cruelment amb la dissensió que fins i tot els pitjors polítics –els menys llegits– saben mantenir, sense mai perdre un cert afany de joc net ni criant un ressentiment insalvable. La cultura no ens fa millors –més enraonats o prudents o comprensius–; això ja ho saben totes les tietes.

Aquesta hostilitat és pròpia del moment en què vivim. En el món politicocultural es respira un airet de frustració col·lectiva o de desencís brut: la il·lusió i la unitat i la bona fe no ens han portat enlloc més que al calabós i a la festa dels assots. També és habitual: de les engrunes d’una utopia només en surt un paisatge de runes, enmig del qual tothom va a la seva, com un pistoler del Far West. Sembla que estem experimentant amb el caïnisme, a veure a on ens porta, ara que veiem que la germanor patriòtica no dona més de si. Fet i fet és un dels temes de fons de les pel·lícules de zombis.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF