07/01/2022

La història que ens agradaria

4 min
Un míting del PSUC el maig del 1977

L’any 1972, Raimon va compondre una de les cançons que la censura li prohibiria sistemàticament, T’adones, amic. A la tercera estrofa hi diu: “T’adones, company, / que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim; / que la nostra és la d’ells”. Una peça deliciosa de música, tremenda de text, amb un missatge subliminar: anar alternant “amic” i “company”, per reivindicar el tracte català entre comunistes versus el traduït del “tovàritx” soviètic que havia imposat el “camarada”, que es van apropiar els falangistes. 

El PSUC va tenir no un paper sinó el principal paper en la lluita contra la dictadura, i, desafiant no sense dificultat les imposicions d’un “internacionalisme proletari” mal llegit, ho va fer en clau nacional, publicant la premsa orgànica en català, amb un director de Treball, Joaquim Puig Pidemunt, afusellat i reivindicant el dret d’autodeterminació. Però al revisionisme històric d’avui, el PSUC li fa nosa: ara la història políticament correcta a redós de la majoria parlamentària és la del pedigrí de l’independentisme. Reivindicació dels nostres, sempre legítima, però no amb els danys col·laterals d’esborrar els altres. Tot i que si es poguessin comptar els independentistes que han passat pel PSUC potser hi hauria sorpreses estadístiques i de qualitat, culminada per la brillant presidència d’Òmnium de Muriel Casals. 

Escric això quan tot just llegeixo a VilaWeb (10/12/2021) que “l’artista urbà Roc Blackblock fa un mural inspirat en la figura d’una víctima de la repressió de la Prefectura [Via Laietana] franquista”. Al text, el nom surt de l’increïble anonimat del titular, Tomasa Cuevas, però s’omet que les tortures que li van deixar seqüeles tota la vida, fins a acabar en una cadira de rodes, les van infligir a una comunista de soca-rel, membre del comitè central del PSUC. Vaig explicar el seu drama en aquestes pàgines, a la sèrie que ara és llibre Memòria de la resistència antifranquista: “Tomasa Cuevas, punta de coixí contra la tortura” .

Aquests dies de reactivada campanya per convertir la Via Laietana en un centre memorial, he vist als mitjans –no pas en la praxi sempre impecable de la Comissió de la Dignitat– enèsimes apropiacions indegudes de la història, amb missatges reiterats de víctimes certament de la tortura i el maltractament, però de la Transició i fins als nostres maleïts dies, en els quals feixistes vestits de demòcrates estan malbaratant la democràcia. El dolor i la injustícia són igual de denunciables abans del franquisme, a les txeques i els “passeigs”; al franquisme dels afusellats, torturats i presos per milers, i a la Transició, els Jocs Olímpics i la generació 155. Però obrir els focus a tot això no ha d’emmascarar la realitat anterior ni banalitzar la dictadura sota la premissa que el franquisme i el Règim del 78 venen a ser el mateix. No.

Miquel Sellarès va explicar molt clarament, en l’acte de commemoració del cinquantè aniversari de l’Assemblea de Catalunya al Parlament, que en la lluita antifranquista l’independentisme era minoritari. Ho afirma amb l’autoritat moral que ell sí que ja era independentista i que, en aquell moment, el catalanisme que representava, posteriorment articulat a CDC –de la qual va ser-ne cofundador–, majoritàriament no ho era. Ho eren el Front i el PSAN, però amb un share –diguem-ne—molt petit, a causa al meu entendre de dos factors que es retroalimenten: a l’independentisme institucional de la República el van afusellar, empresonar, exiliar i inhabilitar després de la Guerra Civil, i l’independentisme renovat era massa jove per tenir un paper destacat. El gran líder del risorgimento de l’independentisme, Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser l’empresonat més jove dels 113 de l’Assemblea: va entrar a la Model amb 21 anys. El detingut més jove també era independentista: Lluís Colomines, que en tenia 17 i feia COU. 

A les commemoracions de l’Assemblea de Catalunya, institucionals, televisives i redactades, a les quals he assistit com a cronista diguem que oficial, la presència independentista estava coberta d’una manera natural i ben potent, com ara pel mateix Carod-Rovira i per Magda Oranich. Aquí el problema per a la història que ens agradaria era el de la paritat de gèneres, que és l’altra gran qüestió del revisionisme presentista. El temps de l’antifranquisme era de masclisme sistèmic i de presència masculina majoritària, i en conseqüència fer avui llistes cremallera de la resistència és senzillament manipular la realitat.  Els 113 de Maria Mitjancera eren 14 dones per 99 homes, per esmentar un escandall fiable i ja del tardofranquisme, que va ser quan el moviment feminista començava a agafar embranzida.

La història és la que és i el que té de deficitari toca canviar-ho en present i a futur, però sense sacrificar la realitat passada per interessos tàctics o el dogma de fe laica del políticament correcte. Agradi poc o molt, en la lluita antifranquista el PSUC va ser hegemònic, l’independentisme tenia poca influència i la dona hi va tenir un protagonisme relatiu en relació amb els homes. I s’usava el masculí genèric, i el gran himne de la resistència, Diguem no –començo i acabo harmònicament amb Raimon—, diu “Hem vist tancats / a la presó / homes plens de raó”, no “homes i dones” o “persones plenes de raó”, com ho canten algunes versions actuals carregant-se fins i tot la convenció universal de fidelitat a les cometes.