Escric quan encara tenc les galtes vermelles i calentes de la vergonya aliena que els ciutadans hem hagut de passar les darreres setmanes, mentre que els partits polítics han jugat al tenis amb els menors migrants. Les grans proclames pels drets humans i la dignitat han quedat una mica més buides de continguts després que les hagin fet servir uns representants institucionals que no poden dissimular que el darrer que els interessa és el benestar d’aquestes persones, que necessiten acollida, solidaritat i ajuda. És dur sentir parlar de drets humans a qui no comprèn les seves profundes implicacions, que van molt més enllà d’excuses que ofenen la intel·ligència, per minsa que sigui la que ens queda com a societat.
L’argument que les Balears no tenen capacitat per acollir una cinquantena de menors és cert, però se n’omet la segona part: les Illes no tenen aquesta capacitat perquè els seus governants no la volen tenir. És lícit. Però estaria bé que totes les cartes estiguessin damunt la taula.
La idea que no sabem si els migrants que arriben en pastera venen a delinquir també és certa, només faltaria. Tampoc no sabem si venen a construir una vida, formar una família i tirar endavant. No sabem si són bons o dolents, curts o uns genis, forts o febles. Això no ho sabem de ningú, ni dels que neixen de nosaltres mateixos. El que sí que hauríem de saber és què estam disposats a fer nosaltres per unes ciutats i pobles millors, si volem oferir les mateixes oportunitats que reclamam per a nosaltres mateixos, o si es tracta d’una prerrogativa de la qual podem gaudir només per dret de naixement.
Les fronteres són unes retxes, uns dibuixos que es poden girar en contra nostra en qualsevol moment. Però de moment ja ens va bé ser nosaltres els qui deim que no es pot passar.
La sobreactuació dels nostres representants està desbocada des de fa temps, sigui el partit que sigui, governin o estiguin a l’oposició. Però quan es fa servir el dramatisme per justificar l’injustificable, és inevitable caure en una trista paròdia.
No ens hem de comparar amb ningú. No hem de calcular taxes per fer veure que no hi ha lloc per a 50 menors. És del tot ridícul, que és el que passa quan les excuses no s’argumenten bé.
A més, quan les institucions que ens representen aposten per ignorar els drets humans amb excuses, no hem d’oblidar que ho fan en nom de tots nosaltres. Ens deshumanitzen a tots. Són les Balears les que no volen aquests menors, i ningú s’agafarà la feina d’esbrinar qui és solidari o no. Som un bloc.
Tampoc no em serveix massa l’argument de les essències culturals. Som mestissos, les nostres essències s’han format al llarg de segles de mescles i no crec que puguem aturar-les en el futur. Volem acceptar que la globalització econòmica ens continuï explotant sense que el sud global en digui la seva? Tan deshonestos i hipòcrites estam disposats a ser?
