Hi tornaran amb la llengua
És, tristament, del tot previsible que en l'any electoral que tenim per davant torni a agafar força la controvèrsia política sobre (o contra) la llengua catalana, capitanejada pel PP, Vox i el que queda de Ciutadans (en queda poca cosa, però el poc que queda té aspiracions). La llengua catalana és, per al nacionalisme espanyol, sinònim d'una amenaça a la unitat d'Espanya, que com sabem és el bé major que cal preservar contra tots els enemics interns i externs.
Convé, per tant, recordar una sèrie de coses. La primera és que menystenir una llengua, i les persones que xerren aquesta llengua, és exactament igual de greu que menystenir les persones pel seu color de pell, sexe o religió: és una forma de supremacisme, i no s'hi val a respondre que això es produeix “per les dues bandes” perquè no és cert. Hi ha una llengua majoritària i dominant (el castellà), i una de minoritària i històricament perseguida i vulnerada per l'estat al qual pertany, que és l'estat espanyol (el català). Corregir aquest desequilibri hauria de passar per un munt de polítiques actives (això vol dir, dotades de recursos econòmics, humans i institucionals) en favor de la diversitat lingüística: en comptes d'això, el que tenim és un govern que perpetra un PERTE (Pla Estratègic de Recuperació i Transformació Econòmica, els cèlebres fons europeus) sobre les llengües d'Espanya amb mil milions per al castellà, i trenta a repartir entre “les altres llengües oficials” (així és com surten esmentades a la Constitució, sense ni tan sols la menció dels seus noms), és dir, el català, el gallec i l'euskera.
La situació és aquesta, i això fa, com en totes les situacions de desigualtat flagrant, que les expressions de supremacisme siguin sempre les que van a favor de la part majoritària, mai de l'altra. Els drets lingüístics dels ciutadans, en una democràcia, són drets fonamentals, i això vol dir que qualsevol catalanoparlant ha de poder viure plenament en català (no haver de canviar de llengua, tret que ho faci per pròpia voluntat) en totes les seves activitats quotidianes. Molt especialment, ha de poder usar el català, i ser-hi entès i atès sense problemes, en totes les seves interaccions amb l'administració pública. I més especialment encara, ha de rebre l'ensenyament, per descomptat, en català.
Això darrer (l'escola en la pròpia llengua, en el cas de les Balears, el català) és innegociable. La trampa de la llibertat d'elecció és això, una trampa. A l'ensenyament públic hi ha una sèrie d'aspectes que no es poden triar perquè aleshores els centres es convertirien en un caos ingovernable: per exemple, les matèries que s'imparteixen, els horaris, el professorat o, per descomptat, la llengua de l'ensenyament. A les Balears, que té el català com a llengua pròpia, aquest ensenyament ha de ser, lògicament, en català. Les aptituds lingüístiques dels alumnes de les Balears (com de Catalunya) amb el castellà, que és llengua cooficial, no s'han vist mai disminuïdes pel fet de rebre l'ensenyament en català. De la mateixa manera, encara estam esperant que se'ns presenti algun d'aquests mítics alumnes de poblets catalans, o mallorquins o menorquins o eivissencs, que se suposa que no saben castellà. No ens seran presentats perquè, senzillament, no existeixen.
Són només qüestions elementals que fa no tan sols peresa, sinó fins i tot una certa vergonya, haver de discutir encara, quan ja duim més de dues dècades de segle XXI. Però, com que hi tornaran, val més que les tinguem per mà.
Sebastià Alzamora és escriptor
