24/02/2022

El que hi ha en joc a Ucraïna és el rumb de la història humana

Al centre de la crisi d’Ucraïna hi ha una pregunta fonamental sobre la naturalesa de la història i de la humanitat: ¿és possible, el canvi? ¿Poden canviar de manera de comportar-se, els humans, o la història es repeteix una vegada i una altra i estan eternament condemnats a recrear tragèdies passades sense que canviï res tret del decorat?

Hi ha una escola de pensament que nega rotundament la possibilitat de canvi. Argumenta que el món és una selva, que el peix gros es menja el petit i que l’única cosa que impedeix que un país n’engoleixi un altre és la força militar. Així ha sigut i serà sempre. Els que no creuen en la llei de la selva no només s’enganyen a si mateixos, sinó que posen en perill la seva existència. No sobreviuran gaire temps.

Una altra escola de pensament argumenta que l’anomenada llei de la selva no és una llei natural, ni de bon tros. L’han creat els humans, i els humans poden canviar-la. Contràriament a la falsa creença popular, el primer testimoni arqueològic clar d’una guerra organitzada és de fa només 13.000 anys. Fins i tot després d’aquesta data hi ha hagut molts períodes sense proves arqueològiques que indiquin que hi hagués guerres. A diferència de la gravetat, la guerra no és una força fonamental de la natura. La seva intensitat i existència depenen de factors tecnològics, econòmics i culturals subjacents. A mesura que aquests factors canvien, també canvia la guerra.

Cargando
No hay anuncios

Estem envoltats de testimonis que evidencien aquest canvi. Al llarg de les últimes generacions, les armes nuclears han convertit la guerra entre superpotències en un acte forassenyat de suïcidi col·lectiu que obliga els països més poderosos de la Terra a trobar maneres menys violentes de resoldre els conflictes. Tot i que les guerres entre grans potències, com la Segona Guerra Púnica o la Segona Guerra Mundial, han sigut un element destacat durant una bona part de la història, en les últimes set dècades no hi ha hagut cap guerra directa entre superpotències.

Durant el mateix període, l’economia global s’ha transformat i ha passat de basar-se en els materials a sustentar-se en el coneixement. Si abans les principals fonts de riquesa eren actius materials com ara les mines d’or, els camps de blat i els pous de petroli, avui la principal font de riquesa és el coneixement. I tot i que et pots apoderar d’uns camps petrolífers per la força, no pots adquirir coneixements d’aquesta manera. Així doncs, la rendibilitat de la conquesta ha disminuït.

Finalment, s’ha produït un canvi tectònic en la cultura global. Moltes elits de la història –els capitostos huns, els vikings i els patricis romans, per exemple– veien la guerra com una cosa positiva. Els governants, des de Sargon el Gran fins a Benito Mussolini, van intentar immortalitzar-se mitjançant les conquestes (i artistes com Homer i Shakespeare honoraven de bon grat aquestes fantasies). Altres elits, com l’Església cristiana, consideraven que la guerra era dolenta però inevitable.

Al llarg de les últimes generacions, però, per primera vegada a la història el món ha passat a ser dominat per elits que consideren que la guerra és tan dolenta com evitable. Fins i tot persones com George W. Bush i Donald Trump, sense oblidar les Merkels i les Arderns del món, són una mena de polítics molt diferents d’Àtila, rei dels huns, o Alaric, rei dels visigots. Normalment arriben al poder amb el somni de fer reformes internes més que no pas conquestes a l’estranger. En canvi, en els reialmes de l’art i el pensament, la major part de les grans figures –des de Pablo Picasso fins a Stanley Kubrick– són més conegudes per representar els horrors delirants de la batalla que per glorificar els arquitectes que la fan possible.

Com a resultat de tots aquests canvis, la majoria dels governs han deixat de veure l’agressió bèl·lica com una eina acceptable per defensar els seus interessos, i la majoria dels països han deixat de fantasiejar amb la idea de conquerir i annexionar els seus veïns. No és veritat que la força militar sigui l’única cosa que impedeix que el Brasil conquereixi l’Uruguai o que Espanya envaeixi el Marroc.

Cargando
No hay anuncios

Els paràmetres de la pau

El declivi de la guerra s’evidencia en nombroses estadístiques. Des del 1945, el redisseny de les fronteres internacionals derivat d’una invasió estrangera s’ha convertit en una cosa relativament inusual i cap país reconegut per la comunitat internacional ha sigut completament esborrat del mapa arran d’una conquesta externa. No han faltat altres tipus de conflictes, com les guerres civils i les insurreccions. Però encara que tinguem en compte tots els tipus de conflictes, en les dues primeres dècades del segle XXI la violència humana ha matat menys persones que el suïcidi, els accidents de cotxe o les malalties relacionades amb l’obesitat. La pólvora s’ha tornat menys letal que el sucre.

Els estudiosos debaten sobre les estadístiques exactes, però és important mirar més enllà dels números. El declivi de la guerra ha sigut un fenomen tant psicològic com estadístic. L’element més important ha sigut un canvi radical en el significat mateix del terme pau. Durant la major part de la història, la pau només ha significat “absència temporal de guerra”. Quan l’any 1913 la gent deia que hi havia pau entre França i Alemanya, volia dir que els exèrcits francès i alemany no entaulaven cap enfrontament directe, però tothom sabia que, tanmateix, podia esclatar una guerra entre ells en qualsevol moment.

Durant les últimes dècades, la paraula pau ha passat a significar “improbabilitat de la guerra”. Per a molts països, la idea de ser envaïts i conquerits pels veïns s’ha convertit en una cosa gairebé inconcebible. Jo visc al Pròxim Orient, de manera que sé perfectament que hi ha excepcions a aquesta tendència. Però reconèixer una tendència és tan important almenys com assenyalar-ne les excepcions.

Cargando
No hay anuncios

La “nova pau” no ha sigut una casualitat estadística ni una fantasia hippie. S’ha reflectit clarament en pressupostos calculats amb fredor. En les últimes dècades, els governs d’arreu del món s’han sentit prou segurs per gastar una mitjana de només un 6,5% del seu pressupost en les forces armades i, en canvi, han gastat molt més en educació, salut i benestar.

Tenim tendència a donar-ho per descomptat, però això és una novetat sorprenent en la història humana. Durant milers d’anys, la despesa militar va ser, amb diferència, la partida més important del pressupost de tots els prínceps, khans, soldans i emperadors. Amb prou feines gastaven un cèntim en educació o ajuda mèdica per a les masses.

El declivi de la guerra no ha sigut el resultat d’un miracle diví o d’un canvi en les lleis de la naturalesa. Ha sigut el resultat de les decisions que han pres els humans. Sens dubte, és l’assoliment polític i moral més important de la civilització moderna. Malauradament, el fet que derivi de la tria humana també significa que és reversible.

La tecnologia, l’economia i la cultura continuen canviant. L’augment de les armes cibernètiques, les economies impulsades per la intel·ligència artificial i les noves cultures militaristes podrien donar lloc a una nova era de guerra, pitjor que tot el que hem vist fins ara. Perquè hi hagi pau, necessitem que gairebé tothom prengui bones decisions. Per contra, la mala elecció d’un sol bàndol pot desembocar en la guerra.

És per això que l’amenaça russa d’envair Ucraïna hauria de preocupar totes les persones de la Terra. Si això que els països poderosos engoleixin els seus veïns més febles tornés a convertir-se en norma, la manera de pensar i de comportar-se de la gent de tot el món canviaria. La primera conseqüència d’una tornada a la llei de la selva, i la més evident, seria un fort augment de la despesa militar en detriment de tota la resta. Els diners que haurien d’anar destinats a professors, personal sanitari i treballadors socials es destinarien a tancs, míssils i armes cibernètiques.

Cargando
No hay anuncios

Una tornada a la selva també soscava la cooperació mundial en problemes com la prevenció del canvi climàtic catastròfic o la regulació de tecnologies disruptives com la intel·ligència artificial (IA) i l’enginyeria genètica. No és fàcil treballar al costat de països que estan disposats a eliminar-te. I a mesura que s’accelerin tant el canvi climàtic com la carrera armamentística de la IA, l’amenaça d’un conflicte armat no farà altra cosa que augmentar encara més, fins que es tanqui un cercle viciós que pot portar la nostra espècie a la catàstrofe.

La direcció de la història

Si creus que el canvi històric és impossible i que la humanitat no ha abandonat ni abandonarà mai la selva, l’única opció que et queda és decidir entre fer el paper de depredador o el de presa. Davant d’aquesta tria, la majoria dels líders preferirien passar a la història com a depredadors alfa i afegir el seu nom a la trista llista de conqueridors que els pobres alumnes estan condemnats a memoritzar per als exàmens d’història.

Però és possible, el canvi? ¿Pot ser que la llei de la selva sigui una tria, més que no pas un camí inevitable? Si és així, qualsevol líder que opti per conquerir un veí ocuparà un lloc especial en la memòria de la humanitat, molt pitjor que el del Tamerlà de torn. Passarà a la història com l’home que va arruïnar el nostre èxit més gran. Just quan ens pensàvem que havíem sortit de la jungla, ens hi va fer entrar una altra vegada.

No sé què passarà, a Ucraïna, però com a historiador sí que crec en la possibilitat de canvi. No em sembla cap ingenuïtat: és realisme. L’única constant de la història humana és el canvi. I això és una cosa que potser podem aprendre dels ucraïnesos. Durant moltes generacions, els ucraïnesos han conegut poc més que la tirania i la violència. Van suportar dos segles d’autocràcia tsarista (que va acabar enfonsant-se enmig del cataclisme de la Primera Guerra Mundial). Un breu intent d’independència va ser ràpidament esclafat per l’Exèrcit Roig, que va restablir el domini rus. Els ucraïnesos van viure aleshores la terrible crisi de fam provocada per l’Holodomor, el terror estalinista, l’ocupació nazi i dècades de demolidora dictadura comunista. Quan la Unió Soviètica es va enfonsar, la història semblava garantir que els ucraïnesos tornarien a la tirania brutal: quin altre camí coneixien?

Cargando
No hay anuncios

Però van triar una altra cosa. Malgrat la història, malgrat la pobresa asfixiant i malgrat els obstacles aparentment insuperables, els ucraïnesos van establir una democràcia. A Ucraïna, a diferència del que va passar a Rússia i Bielorússia, els candidats de l’oposició van substituir repetidament els que havien ocupat el poder. Quan es van enfrontar a l’amenaça de l’autocràcia el 2004 i el 2013, els ucraïnesos es van revoltar dues vegades per defensar la seva llibertat. La seva democràcia és nova. També ho és la “nova pau”. Totes dues coses són fràgils i poden durar poc. Però tant l’una com l’altra són possibles i podrien arrelar amb força. Qualsevol cosa antiga primer ha sigut nova. Tot depèn de la tria humana.

Copyright The Economist