Hegemonia sense majoria
La imatge, el cap de setmana passat, del rei Felip VI envoltat per un diputat i una diputada de Vox després de la desfilada del Dia de les Forces Armades celebrada a Osca, dona una idea de la plena acceptació de què gaudeixen les idees i el discurs d'aquest partit d'extrema dreta dins el sistema polític espanyol. A la foto apareixen el rei d'Espanya vestit de militar i amb el pit ple de medalles i ensenyes (per tant, en el seu rol de cap de les forces armades), flanquejat pels diputats Alberto Asarda i Mireia Borrás, tots molt somrients. Borrás ho va celebrar compartint la foto a les xarxes socials, acompanyada de l'acrònim VERDE, que per una banda feia al·lusió al color de la vestimenta militar, però que per l'altra amaga el missatge Viva el rey de España.
El fet ha aixecat controvèrsia, però petita. Els equips patriòtics de guàrdia han corregut a presentar aquest nou greu error de Felip VI com una anècdota, potser un deix simpàtic de la famosa campechanía de son pare. Cap motiu de preocupació ni d'alarma, perquè, al cap i a la fi, aquests nois de Vox són dels nostres. En això consisteix l'hegemonia.
Tot i que ningú li pot discutir el seu espectacular cicle de creixement de vot (que encara no ha tocat sostre, segons enquestes i sondejos) Vox no té, ara com ara, la majoria enlloc. Les seves possibilitats de formar part d'un govern passen, de moment, per ser el soci minoritari d'acords o aliances que només poden ser amb el PP, únic partit que li reconeix a Vox legitimitat i credibilitat democràtiques (també n'hi concedeix Ciutadans, però Ciutadans sembla a punt d'acabar de desfer-se en favor, precisament, de Vox i del PP: no del PSOE, a pesar que els socialistes han fet durant molt de temps, de l'espai electoral de Ciutadans, el seu obscur objecte del desig particular). De fet, això ja ha passat: primer en forma de suport de Vox a governs del PP “des de fora" (casos de Madrid, Andalusia o Múrcia), i recentment, a Castella i Lleó, amb un acord de govern explícit i amb vocació de duració i estabilitat.
Vox, per tant, no té la majoria, però l'hegemonia sí que és seva. El seu nacionalisme extrem, agressiu, carregat de fòbia per la immigració i de desconfiança cap a l'estranger, intolerant amb els drets de les dones i amb qualsevol tipus de diferència (sexual, de color de pell o, per descomptat, lingüística), obertament reivindicatiu dels “valors” del franquisme, s'ha inserit sense cap dificultat (al contrari: amb la màxima naturalitat i complaença) dins la centralitat de la política espanyola. Els excèntrics, si de cas, són, com sempre, els “nacionalistes” (no hi ha nacionalisme espanyol) i tot el que hi hagi a l'esquerra del PSOE, amb una ombra de sospita tothora sobrevolant el PSOE mateix. I és per això que el rei d'Espanya, que representa la Constitució i els poders que en dimanen, es retrata amb representants de Vox com la cosa més natural del món. Dins la visió política actualment dominant a Espanya (la que impregna els mitjans i condiciona les estratègies de comunicació de la resta de partits), ho és.
