“Hay locales ponen sacan sillas”
“Pregunta: Quién es el encargado de la ordenanza de las terrazas de los bares, avenida es torrent y avenida del tren? Hay locales ponen sacan sillas y mesas usando la vía pública aceras, y no hay espacio para los peatones, teniendo que pasar por enmedio de estos clientes, por cierto todo de género masculino, No es para ustedes también machismo o discriminación de Género? Nos gustaría saber si lo hicieran otra gente si ustedes tendrían el mismo tracto? Pensamos tienen doble vara de medir. Gracias”. Aquesta és la darrera pregunta que un grup municipal de Vox va presentar a un ajuntament mallorquí. Per als qui no ho hagin intuït encara, o per als qui no ho hagin entès, perquè el text és vitenc de bon de veres, l’escrit fa referència a un bar on tots els clients són homes i d’origen marroquí. Hom no sap si la molèstia voxera és perquè siguin homes, perquè siguin magrebins o per ambdues raons. Però no és d’això, que venim a parlar avui, sinó de l’exquisida prosa mostrada per aquest elegant redactor ultradretà, que ens ha de servir per abordar la tesi que vol sustentar aquest escrit d’avui.
Vox és Falange? Gairebé noranta anys després, repetim patrons? L’auge de l’extrema dreta d’avui és com el que hi hagué fa gairebé un segle a la vella Europa, bres i cau, encara avui, de la tradició democràtica més arrelada?
És evident que la radicalització populista de la dreta europea i mundial, ultrapassant les regles democràtiques més elementals, és un fet que podem tocar a cada passa que feim. A França, el lepenisme queda cada vegada a les portes de la presidència gal·la. A Itàlia, que sempre sol dur avantatge en aquestes qüestions, governa la mussolinista Meloni. A Suècia, paradigma de la socialdemocràcia més humana i més radical, Jimmie Akesson i els seus Demòcrates de Suècia ja són l’alternativa 'conservadora' al govern progressista actual, amb un 20 per cent dels vots. A l’Argentina el boig Milei de la motoserra i el cambuix ja és president. I als Estats Units es preparen per mirar d’evitar una nova victòria de Donald Trump, rei de la postveritat. També dins ca nostra patim ja l’adveniment d’un independentisme obertament racista i excloent com mai s’havia vist fins ara en temps modern, amb l’eloqüent batlessa ripollesa Sílvia Orriols com a banderera principal.
A Espanya, però també aquí, Vox, el partit del color del blandiblub, s’ha arriat una castanya important a les darreres eleccions generals espanyoles. Així i tot, sostenen al voltant del 15 per cent dels suports i han arribat per trencar els 'consensos històrics' assolits durant la transició cap a la 'democràcia' després de la mort al llit del dictador feixista.
Tornem-hi, idò: pot Vox ser comparat amb la Falange de Primo de Rivera dels anys trenta?
Ja sabem que un dels secrets de l’extrema dreta és el populisme, que actua d’esca i d’enganabobos fins i tot en les classes més desfavorides, atretes per discursos basats en solucions miraculoses i en uns enemics que, per norma general, 'amenacen' des de posicions encara més baixes o discriminades. Immigració, racisme, dona, LGTBI… qualsevol excusa és bona.
El feixisme dels anys trenta hi tenia moltes similituds, amb tot això. Però alerta. Filippo Tomasso Marinetti, impulsor del Futurisme com a primer corrent avantguardista, presentava el trencament amb el passat i amb la tradició (contra l’església, contra la monarquia) com la vertadera revolució que ho havia de canviar tot. Exaltació de la modernitat, del maquinisme, de la industrialització, i fòbia a la debilitat i a la diferència. És la base del feixisme italià, i qui sap si de l’europeu.
Entre nosaltres, intel·lectuals i artistes d’alta volada, i d’un catalanisme gens dubtós en més d’un cas, s’implicaren, seduïts per la novetat, en l’impuls i exaltació del feixisme. Llorenç Villalonga, Maria Antònia Salvà i Joan Estelrich a Mallorca; Josep Pla, J.V. Foix o Salvador Dalí al Principat, enlluernats per la modernitat i la radicalitat de la cosa, volgueren jugar també al cavall guanyador.
No es tracta de menystenir el potencial ni la capacitat dels Abascal, Campos i companyia. Ara bé, costa de veure ningú que tengui dos dits de seny entre els esbirros que els donen suport, que, en la majoria de casos, no deixa de ser genteta que, per manca de capacitat, per manca de coneixement o per excés de conflictivitat no encaixaren dins la casa gran de la dreta espanyola que és des de fa dècades el Partit Popular, una formació tan singular i plural que és capaç de mantenir a les seves files militants tants dispars com ara el populista Cañellas, la hooligan Ayuso, el franquista Martín Villa, el tecnòcrata Simonet, l’excels orador Rajoy o la teatral Prohens.
Que Vox ha volgut jugar aquests dies a la desestabilització ja ho hem vist. Que no accepten el joc democràtic, també. Que surten al carrer a indignar-se perquè la 'seva' policia els pega per putodefenderespaña, ho hem gaudit. Però han estat pocs, mal organitzats, i gens perseverants. Hauran de picar pedra i fer repicar moltes campanes per desvetllar els fatxes que dormen encara entre nosaltres. No els caldrà, però, una mica de fonament, una mica de senderi, per aconseguir-ho?
